• Facebook - White Circle
  • Twitter - White Circle
  • Vimeo - White Circle
  • YouTube - White Circle

© 2015 ELS FILMS DE LA RAMBLA S.A. ||  VENTURA PONS

Pere-Lluc és un home que navega entre la ironia i l’escepticisme, amb un toc d’humor (de vegades, negre) i una manera d’actuar caòtica, excessiva, descontrolada, fruit del moment de crisi que pateix.

Una nit, borratxo, topa de cap amb l’escala d’al·lumini d’una noia que es dedica a plantar banderoles als fanals. Cau per terra i, mig commocionat, queda fascinat per ella. Cada dia que passa s’obsessiona més i més: aquesta noia és una tortura! Assistirem al relat de la turmentosa passió per aconseguir el seu amor.

VENTURA PONS

2004
AMOR IDIOTA
AMOR IDIOTA

Pere-Lluc és un home que navega entre la ironia i l’escepticisme, amb un toc d’humor (de vegades, negre) i una manera d’actuar caòtica, excessiva, descontrolada, fruit del moment de crisi que pateix.

"La meva vida constitueix un llarg i profitós viatge cap a la idiotesa. Com un corc en fusta vella, s’obre camí fins al darrer moment. El temps passa i no canviem. I l'experiència no ens fa més savis, sinó més vells".

Una nit, borratxo, topa de cap amb l’escala d’al·lumini d’una noia que es dedica a plantar banderoles als fanals. Cau per terra i, mig commocionat, queda fascinat per ella. Cada dia que passa s’obsessiona més i més: aquesta noia és una tortura! Assistirem al relat de la turmentosa passió per aconseguir el seu amor.

"Els idiotes només podem tenir fe, esperança i caritat. I una mica d’amor perquè és de franc"

 
AMOR IDIOTA
VO/
 
AMOR IDIOTA

SOBRE AMOR IDIOTA

 

A Amor idiota hi vaig arribar per moltes raons. Una d’elles és, potser, que Anita no perd el tren va funcionar molt bé, tant artísticament com comercial, a tots els països on es va exhibir, que van ser molts, i tenia ganes de treballar amb el mateix fabulador. Així que vaig seguir llegint en Lluís-Antòn Baulenas, banyant-me en el seu univers, fins que em va arribar a les mans la seva darrera novel·la, Amor d’idiota. En Baulenas me l’havia ensenyat uns anys enrera, en una redacció diferent, amb un altre títol però amb el mateix germen de la història. Hi va seguir treballant, work in progress, i llavors la vaig llegir en una nova fase, que em va tornar a semblar inacabada però molt atractiva. Tot seguit ell la va reescriure i va prendre finalment la forma que té la novel·la i quan la vaig tornar a llegir vaig pensar que la història era molt potent pero molt difícil d’adaptar al cinema. Amb més lectures del text i amb més temps per reflexionar i donar-hi voltes em va semblar que per fi havia trobat l’estructura narrativa, el concepte de l’adaptació. Sempre és el mateix, si no tens el concepte no pots explicar la història.

 

Em va atraure perquè planteja uns personatges enfrontats, d’una forma molt peculiar, a un tema universal, la necessitat de l’altre. A la vegada presenta subtemes igualment riquíssims, apassionants, també presents en qüasi totes les meves pel·lícules, com ara l’amistat i la mort... Així que em trobo de nou tornant al meu tema predilecte però plantejat des de l’obsessió, des de l’ansietat, potser d’una manera malaltissa, que caracteritza al protagonista del relat.

 

En Pere-Lluc està boig per aconseguir la Sandra mentre intenta superar l’apatia de la vida quotidiana i la sobtada mort del seu amic. Jo veig aquest personatge com una fabulació de la desorientació de l’home modern. Arriba a una edat, els trenta-i-pico, en què s’adona de fins a quin punt la vida pot ser buida i de fins a quin punt t’has de refiar de les petites coses, que són les que et donen la felicitat, molt més que en les grans idees i en els somnis. S’adona que la vida no és que sigui poca cosa, sinó que té molt a veure en trobar el sentit al teu món, a les petites coses de cada dia. Ell es refugia en l’esperança d’aconseguir el seu amor, la Sandra. A la vegada se li creua, inesperadament, la mort del seu amic. Potser influeix que ja tinc una certa edat i que he perdut amics molt propers, com li passa al personatges. Són realitats que fan mal i quan carregues amb aquest sentiment necessites treure-ho. A les meves pel·lícules sempre vaig expulsant dimonis i fantasmes. Això per una banda, però també em va atraure poder mostrar la narració des del costat tragicòmic del protagonista.

 

Tot em semblava molt interessant i em vaig decidir per aquesta història, però la vaig portar al cinema sobretot perquè vaig intuir que podia narrar-se d’una manera molt particular. Vaig pensar que si aquesta era una història sobre el neguit per l’altre, havia de fer una pel·lícula en què la narració –i la càmera- fos neguitosa, nerviosa. I crec que aquesta idea ha fet queAmor idiota sigui la meva pel·lícula més lliure des del punt de vista narratiu. Per tal d’explicar el neguit d’en Pere-Lluc he utilitzat tots aquells elements que, per un fals purisme, sempre havia detestat. Per exemple, el zoom. Abans el tenia prohibit als meus operadors, fins al punt que els mirava la maleta de les òptiques per comprovar que no el portessin. I resulta que aquesta vegada no és que m’hagi reconciliat amb ell, sinó que l’he acabat adorant. I m’ha semblat el més normal del món. Tota la pel·lícula està explicada càmera en mà, amb molts escombrats, intentant, evidentment, no marejar l’espectador, però no ho he fet per fer una pel·lícula moderna. No vull ser modern per un dia. Amor idiota parla del malestar de l’home modern, però també de l’ansietat de la creació, del trobar-se a un mateix buscant un sentit a la narració. I això m’ha portat a estructurar la pel·lícula d’una manera aparentment casual tot i que, en realitat, tot està molt preparat, com sempre. Aquesta vegada passo del caligrafisme, sense perjudicar els plans. Jo faig veure que la càmera busca, però sé el que vull mostrar. M’ha agradat molt fer-la així perquè m’he sentit molt lliure. I a les meves pel·lícules sempre he buscat de quina manera puc explicar millor les històries i m’he anat sentint cada cop més lliure buscant harmonia i coherència entre contingut i continent. En Mario Montero, el director de fotografia i càmera, ha estat el còmplice ideal per a aquest plantejament estètic.

 

Vaig canviar diverses coses de la novel·la, perquè en el llibre s’explica la història a través d’un monòleg interior i vaig haver de sintetitzar i reordenar la seva complicada estructura per tal que els actes fossin més clars des del punt de vista dramàtic, amb la finalitat de buscar els moments àlgids i donar tota la progressió i el canvi dels personatges. El que més m’obsessionava era trobar la corba dramàtica i crec que ho he fet. Baulenas situa l’acció un any després dels Jocs Olímpics i jo l’he portat al 2004, perquè em sembla que la desorientació de l’home contemporani, deu anys més, deu anys menys, desgraciadament segueix sent la mateixa. En el fons, les olimpíades no deixaven de ser un decorat i els decorats moltes vegades són efímers, es destrueixen com tot a la vida.

 

També he canviat una localització dramàticament important. A la novel·la l’amic d’en Pere-Lluc és italià i a la pel·lícula és argentí, perquè la realitat de correspondència amb els actors argentins és ara molt més gran. I em va semblar que tindria una base realista més forta. Per una altra banda, la distància augmenta el sentit dramàtic. Si se’t mor un amic d’Itàlia, agafes un avió i hi vas immediatament. En canvi, si es mor a Argentina t’ho penses dues vegades perquè tot es complica més. L’amic absent és l’element catàrtic. Pere-Lluc, desesperat perquè la Sandra l’ha deixat, se’n va a Buenos Aires buscant el seu record però en el fons és ell mateix qui s’ha de trobar. I, com passa sovint, et trobes a través dels altres.

 

En fi, aquesta pel·lícula està plena de reflexions en veu alta sobre l’amor, la mort, la comunicació… I hi ha, també, una cosa que m’entusiasma i que trobo molt original: en Pere-Lluc està convençut que és idiota. Bé, ell pensa que tot el món és idiota, però la diferència és que ell ho reconeix obertament. La ironia rau en presentar la idiotesa com un fet quotidià i mostrar la transcendència que té dins d’aquesta societat tan idiota, gairebé desequilibrada, que entre tots estem fent… Em sembla molt paradigmàtic, molt universal. La història té uns girs meravellosos i fantàstics.“Els idiotes només podem tenir fe, esperança i caritat. I una mica d’amor perquè és de franc”. I em permet tancar amb un final irònic, que espero que s’entengui, que és, amb perdó per l’atreviment, com el clàssic final de Chaplin. Amb aquest happy end intento picar-li l’ullet a l’espectador.

 

Era difícil portar aquesta història al cinema, però quan tens ofici les dificultats esdevenen agradables. No m’interessen les coses fàcils. Si estimo aquesta pel·lícula és perquè he lluitat per ella. Parlo com a guionista i director, no com a productor. Em refereixo al nivell de creació. Si també sóc productor és bàsicament per ser una persona lliure. El més difícil ha estat, com sempre, el temps intern, mantenir la tensió dramàtica. L’estructura és bastant clàssica, noi troba noia, s’enamoren, es barallen i es tornen a trobar. Però tot això és tremendament subtil. Hi havia un moment en el guió que em feia patir molt i és l’estona que necessitava per explicar l’evolució de la relació després de la trompada que ella li dóna al cap. En el llibre ocupa moltes pàgines però a la pel·lícula només ho podia explicar amb uns pocs minuts. També em va preocupar el tractament d’alguns personatges i com ubicar la presència dels amics, que són personatges difícils i complexos, plens de matisos.

 

He tingut la sort de treballar amb uns actors magnífics que, a més, han revelat la química que jo intuïa que podien tenir, més fins i tot de la que ells mateixos es pensaven. La gràcia és intentar anar una mica més enllà i no quedar-te en l’obvietat. En aquest sentit, vaig fer una aposta per la Cayetana i en Santi.

 

Sempre he admirat els actors còmics, sovint poc valorats, perquè acostumen a ser molt bons dramàtics. I crec que en Santi Millán és un dels millors actors amb qui he treballat. Per una banda, té el bagatge de deu anys amb La Cubana, multiplicant-se en personatges diferents, i una tècnica molt depurada que li ve de la televisió. Però té, sobretot, un do especial, no li notes aquest mínim d’impostura que qualsevol actor necessita per crear l’altre. La Cayetana Guillén és una actriu dramàtica molt bona. La vaig descobrir en el teatre i té duresa, fragilitat i uns registres extraordinaris que mostra molt bé a la pel·lícula, component un personatge difícil que entens perfectament. És molt intel·ligent. Però no tots els intel·ligents són bons actors. Ni tots els actors són intel·ligents. Jo crec que en aquest cas s’ajunten ambdues coses i fa una actuació de la qual ella, realment, pot estar molt contenta. Els dos, a més, estan acompanyats de bons actors, en Marc Cartes, la Mercè Pons, en Jordi Dauder… que són el coixí que necessitava la història.

 

 
AMOR IDIOTA

Guió, Direcció i Producció

VENTURA PONS

 

Guió basat en la novel·la

AMOR D’IDIOTA de LLUÍS-ANTON BAULENAS

 

Productor Associat

TONI CAIRAT

 

Cap de Producció

AINTZA SERRA

 

Música

CARLES CASES

 

Fotografia

MARIO MONTERO

 

Muntatge

PERE ABADAL

 

Art Director

BEL·LO TORRAS

 

So Directe

BORIS ZAPATA

 

Laboratori

EL LABORATORI DE BARCELONA FILM , S.L.

 

Estudi Muntatge

AMADEUS POSTPRODUCCIÓN, S.L.

 

Una producció d’

ELS FILMS DE LA RAMBLA, S.A.

 

en associació amb

GRANDALLA CINEMATOGRÀFICA, S.L.

 

amb la col·laboració de

TELEVISIÓN ESPAÑOLA, S.A., CANAL PLUS i TELEVISIÓ DE CATALUNYA, S.A.

 

distribuïda per

MANGA FILMS, S.L.

 

 
AMOR IDIOTA
 
AMOR IDIOTA

Festivals:

Berlín (Alemanya)

Guadalajara (Mèxic)

Palm Springs, New York (LC) i Tiburon (US)

Asunción (Paraguay)

Haifa (Israel)

Varsòvia (Polònia)

Lisboa, Funchal i Oporto (Portugal)

Pinamar (Argentina)

Brusel·les (Bèlgica)

Santo Domingo (Rep. Dominicana)

Caracas (Veneçuela)

Shangai (Xina)

Vancouver (Canadà)

Sochi (Russia)

Rio de Janeiro (Brasil)

Almaty (Kazahstan)

Montpellier (França)

Verona (Itàlia)

Ljubljana (Eslovènia)

Viña del Mar (Xile)

Estocolm (Suècia)

San Sebastià (Espanya)

Mèxic D.F. (Mèxic)

Miami (EUA)

San Salvador (El Salvador)

Buenos Aires (Argentina)

Guatemala (Rep. Guatemala)

Bogota (Colombia)

Brasilia (Brasil)

La Habana (Cuba)

Lima (Perú)

Santiago de Chile (Chile)

Panama (Panama)

Quito (Ecuador)

La Paz (Bolivia)

Tegucigalpa (Honduras)

Montevideo (Urugay)

Managua (Nicaragua)

Caracas (Venezuela)

Costa Rica (Rep. Costa Rica)

Hannover (Alemania)

Windhoek (Namibia)

Manila (Filipinas)

Libreville (Gabon, Milan (Italia)

Praga (Rep. Checa)

Zúrich & Berna (Suiza)

Abidjan (Costa de Marfil)

Belgrado (Serbia)

Tirana (Albania)

Budapest (Hungria)

San Diego ( EE.UU.)

 

Premis:

Nominacions Premis Barcelona (Premis Directors Catalunya):

Ventura Pons (Millor Director); Mario Montero (Millor Fotografia).

Nominacions Premios de la Música:

Carles Cases (Millor Banda Sonora). 

 

 

 

 

 

 
AMOR IDIOTA

AMOR IDIOTA

Estimar

 

L'amor és idiota? S'escapa de tota comprensió possible? Actua a voluntat sense tenir en compte circumstàncies, valors, pors, estatus i persones? Fa el que li dóna la gana? L'evident resposta afirmativa a totes aquestes qüestions és el nucli de l'última pel·lícula de Ventura Pons. El director d'"Actrius" emprèn amb "Amor idiota" la seva proposta més radical i obté el seu film més heterodox, però també el més sensible, el més romàntic.

 

Després de la comèdia pura –"Què t'hi jugues Mari Pili?", "Rosita Please"-, la pulcra adaptació teatral –"Actrius", "Amic/amat"-, el melodrama –"Menja d'amor"- i el documental –"Ocaña, retrat intermitent", "El gran Gato"-, Pons se submergeix ara en la tragicomèdia. Adapta per segona vegada un text de Lluís-Anton Baulenas, (…) i ho fa des de la radicalitat estilística, amb una càmera nerviosa i inestable que no para quasi mai quieta. L'operació li surt bé, ja que lluny de resultar una opció capriciosa, li permet obtenir una textura dramàtica òptima per emmarcar els seus dos personatges.

 

Els de Santi Millán i Cayetana Guillén Cuervo són possiblement els personatges més humans de la seva filmografia i el director ens els serveix sense concessions, però amb tendresa i sensibilitat. La seva humanitat passa més que mai per la seva imperfecció i la gran troballa de Pons és fer que l'espectador els percebi indefensos i sense capacitat de reacció, sotmesos al fatalisme dels seus sentiments. En aquest sentit, i molt més enllà de la més que evident càrrega sexual del film, ens trobem davant d'una història d'amor preciosa, narrada des de la intensitat emotiva i des de la comprensió d'un home i una dona que no havien previst enamorar-se. Hi ha aspectes menys reeixits, com els referits a uns personatges secundaris certament intranscendents que, si bé expliquen la situació de caos que envolta el protagonista, són irrisoris en comparació amb la força torrencial de la parella central. I és que aquesta història no necessita res més per resultar propera i versemblant -ni tan sols una veu en off que no molesta però que tampoc és imprescindible-. Santi Millán s'enfronta amb un personatge complicadíssim i li sap injectar caràcter, però la gran troballa del film és sens dubte la protagonista. Cayetana Guillén Cuervo sembla incendiada per un raig de sol i il·lumina el film amb la seva criminal sensualitat. Un entén que algú es pugui tornar boig per ella: és el personatge més sexi que ha trepitjat una pantalla en anys. Tots dos contribueixen a fer que el missatge del film esdevingui clarivident: la idiotesa de l'amor només es pot combatre des de la valentia. Renunciar-hi per covardia és absurd, i encara més per egoisme. Això és el que ens diu Ventura Pons, un director que sap explicar històries i sap retratar personatges habitats pel fatalisme més cruel, el que aboca les persones a sentir-se idiotes, a pensar i repensar una vegada i una altra sobre l'única veritat.

Toni Vall

Avui

Chico persigue chica

 

Básicamente podría decirse que la nueva película de Ventura Pons es el relato subjetivo de cómo un tipo que tiene un pobre concepto de sí mismo alcanza la felicidad, un equilibrio transitorio, algún sentido a la vida, un lugar en el mundo o como quiera llamarse. A eso puede reducirse la entretenida, y a ratos algo más, "Amor idiota", atendiendo a una estructura narrativa conducida por la confesión en primera persona del protagonista, un hombre al final de la juventud que se enamora a primera vista de una desconocida a la que persigue hasta más allá de lo razonable.

 

Inspirada de nuevo en una novela de Lluis-Anton Baulenas, autor también de la que originó "Anita no pierde el tren", se mueve con desenvoltura entre varios registros, rozando siempre la comedia, incluso absurda, pero cercana a la tentación del melodrama desgarrado y romántico, con una apariencia realista reforzada por la calculada inestabilidad de una cámara curiosa, como de reportaje, que invade a prudente distancia los merodeos y la intimidad de los personajes.

 

Los personajes de Pons, en especial el que interpreta Santi Millán, que sale airoso del reto de poner un pie en la comicidad y el otro en aguas pantanosas de mayor gravedad, son muy dados a la definición y a la sentencia existencial, a acuñar frases brillantes, y las dicen, sobre todo en "off", con un aire de naturalidad que recuerda inevitablemente a las películas de Woody Allen, del que tan cerca, salvando las distancias, suele situarse Ventura Pons, ejerciendo una agradecible libertad con el paracaídas de un oficio que le permite amortiguar imprevistos y caídas. La peripecia argumental se concentra en esa obsesión irracional del protagonista y todas las demás historias tan sólo forman parte del fondo, de un paisaje vital mayoritariamente anodino en el que hay soledad, rutina, pasiones vulgares y el recuerdo nostálgico de una amistad especial como único contrapunto verdaderamente trágico. Como la vida misma, pero más entretenida.

Alberto Bermejo

EL MUNDO

Una insólita pareja

 

¿Cuál es aquí el "clic"? Varios. Uno, para empezar, tiene que ver con la determinación casi suicida, demencial, de Santi Millán por ser aceptado por su objeto de amor, la al comienzo lejana, inaccesible, Cayetana Guillén Cuervo: en la manera como el director muestra esta determinación hay mucho de cariño, mucho de irónica solidaridad con su criatura, a la que trata sin paternalismos de ningún tipo. Otro, que en su afán por contar la historia de la insólita pareja, Pons va dejando de lado otras historias mucho más convencionales, o si se prefiere, menos atractivas (…), para centrarse casi en exclusiva en la disparatada, bien que entrañable, relación entre sus protagonistas.

 

Y otro, en fin, tiene que ver con lo que hace grande a cualquier comedia de enredos amorosos: la excelente química que, más allá de cualquier contingencia del guión, se establece entre la pareja protagonista, un Santi Millán que demuestra sobradamente el porqué de la aceptación popular a su creciente papel como actor plurimediático, y una Cayetana Guillén que, a estas alturas, nadie descubrirá como una actriz impecable, pero a la que hay que agradecer que no desmaye en sus desvelos por hacer cálidamente auténtica cada una de sus comparecencias en una película.

 

Mirito Torreiro

El País

Ventura nada idiota

 

Tal vez cabría convenir –como decía Torrente Ballester- que "la peor soledad que hay es el darse cuenta de que la gente es idiota". Pero ocurre que el protagonista de esta película ya se autodefine, de entrada, como un idiota. Un ser errático al que Santi Millán, vulnerando una vez más su fama de gracioso televisivo, otorga notoria credibilidad. Tras su documental "El Gran Gato", Ventura Pons retorna a lo que siempre le fue más propio: un tipo de comedia muy personal, que el tiempo, la necedad imperante y la soledad globalizada convierten en amarga y sarcástica. Pero la producción de una película –y Pons produce sus propias películas- exige compromisos que, en "Amor idiota", se traducen en un tramo inicial desconcertante –la chocarrera fiesta de cumpleaños-, ciertas concesiones como los famosos (devinieron pasión en las ruedas de prensa) dieciocho coitos, colección de videoclips donde el espectador tal vez escoja el suyo. Pero este filme –libre, perverso y más profundo de lo que parece- no hace sino transformar en imágenes actuales aquella aseveración de Séneca: "Es preciso que vivas para otro si quieres vivir para ti". Tal es el drama del protagonista, cada vez más ajeno a todo excepto al "amour fou" que siente hacia una mujer (Cayetana Guillén Cuervo). Es ahí donde Ventura Pons evidencia su talento narrativo.

Lluis Bonet

La Vanguardia

Amor idiota

 

Y, como inoculado por el virus del Dogma, el director parece estar dando patadas a la cámara, animando al operador a que arriesgue en sus encuadres y haga violentos barridos por las escenas, intentando ponerse a la altura del desgarro, la fragilidad y el desasosiego de sus dos protagonistas: una magnífica Cayetana Guillén Cuervo y un Santi Millán que (…) muestra madera melodramática, trágicómica, incluso comicotrágica. "Amor idiota" (…) es divertida y patética, tiene compasión por sus personajes pero sin pasarse y les ofrece diálogos espléndidos para expresar la mayor soledad, el más grande cacao mental.

Pere Vall

Fotogramas

Amor idiota

 

Redonda e inteligente. Pons ha conseguido una película muy poco idiota en la que, curiosamente, el amor que empieza obsesivo acaba siendo controlado. Un trabajo cien por cien Ventura Pons: la cámara recorre inquieta la ciudad y se mete en todos los rincones urbanos habitables. No faltan vertiginosos viajes en moto, sexo sin medida, preguntas existenciales.

 

Pere-Lluc Solans es un tipo de 35 que sabe que es un idiota y que no dejará de serlo. Está desorientado, la última relación larga que tuvo duró ocho meses. Una noche sale de copas, solo, para consolar la muerte de su amigo lejano. De vuelta a casa se encuentra a Sandra, subida en una escalera, colgando carteles en la madrugada. Se enamora rollo flechazo. Y se decide a espiarla. A partir de ahí, despega el ansioso viaje de Pere-Lluc con el objeto de desatar los lazos del amor. ¡Qué buena!

E. Lahoz

METRO DIRECTO (MADRID)

La contemporánea idiotez

 

El plano final es puro Chaplin. Es entonces cuando nos damos cuenta de que Santi Millán y Cayetana Guillén Cuervo (ambos impecables) son la versión siglo XXI de Charlot y Paulette Goddard, dos vagabundos de sí mismos, dos criaturas solitarias que luchan por sobrevivir en la jungla deshumanizada de nuestros días y nuestras insoportables rutinas (ese gintonic que se toma Cayetana cada madrugada mientras espera a su marido, por ejemplo). ¿Dos idiotas? Sí, porque Baulenas en su novela y Pons en su película asocian idiotez con normalidad. Si Millán se siente idiota (y Cayetana lo es sin manifestarlo) es porque ve que no vale ni un pito ni nunca lo ha valido, que es un cualquiera, un ser tan insignificante como su padrino o los amigos que le rodean.

 

"Amor idiota" tiene mucha miga en ese sentido, en el de escáner de nuestras miserias cotidianas. Y es, desde esa óptica, una comedia triste, agridulce. Probablemente le sobren algunos diálogos pasados de trascendencia, que no oímos en las barras de bar: aunque a Millán le digan en un momento que está hecho un filósofo, sus reflexiones profundas (o las de Marc Cartes sobre el escepticismo) chirrían en no pocos momentos. Y probablemente también sobren la mitad de los monólogos en "off" del protagonista, que a veces no hacen otra cosa que redundar en lo que vemos. En contrapartida, Pons rueda en esta película con un estilo nervioso, suelto, casi de mandamiento Dogma, que le va muy bien a la historia (véase la charla entre Millán y Cartes en el restaurante: está filmada con la fluida inmediatez conversacional de un Woody Allen). Esa libertad de estilo encaja de maravilla en los tramos más brillantes de "Amor idiota", como el carrusel de coitos servidos como ráfagas de metralleta, que dan buena nota de una pasión desmedida, o, sobre todo, las escenas de compulsivo fisgoneo de Millán (convertido, él mismo lo dice, en un "psicópata de manual") en el chalet de Cayetana. Ahí se nota la mano de un director atrevido y creativo, que a cada historia que aborda otorga el tono que le conviene: revisen "El vicari d’Olot", "La rossa del bar" o "Carícies" y verán cómo el aserto tiene fundamento.

Jordi Batlle

GUÍA DEL OCIO

¿El amor es la respuesta?

 

El amor, centro explosivo de la vida humana. Santi Millán está desesperado. Al iniciarse la cinta saca su pene para trincharlo como una butifarra (y aún quedan otros tres íntegros del actor: está inmenso). En su deriva existencial choca con Cayetana Guillén Cuervo, una mujer dichosamente casada que nada tiene de princesa pero a la que él se aferra como psicópata de manual y así poder asumir la vida. Como pasa con Dostoievski, los personajes están locos (exasperados, frustrados, horriblemente infelices). Incluso el soliloquio lo pone la narración en off de Millán, en catalán. La imagen final se cierra como una película de Charlot pero no, aquí no hay nada de sentimentalismos exacerbados (¿el sufrimiento exaltado es mejor que la felicidad barata?). Ventura Pons (homenajeado en la última MostraLambda) es quien dirigió, guionizó y produjo esta tragicomedia. Como le ansiaba André Breton a su hija, "te deseo que seas locamente amada. ¡Y vete al cine ya!".

Leandro Palencia

Fotogramas

Please reload

 
amoridiota03.jpg