• Facebook - White Circle
  • Twitter - White Circle
  • Vimeo - White Circle
  • YouTube - White Circle

© 2015 ELS FILMS DE LA RAMBLA S.A. ||  VENTURA PONS

Els animals, quan estan ferits, es llepen allà on els fa mal. Aquesta actitud d’autoprotecció l’adoptem els humans quan la vida fa un gir inesperat i ens colpeja on no ens ho esperàvem.En Silvio, la Màrcia, la Clàudia, en Daniel, la Irina, la Mariela i en Jorge Washington són vides que s’entrecreuen, que s’interrelacionen, per uns motius o altres: amorosos, professionals, d’amistat.

Tots plegats són animals que es llepen les ferides quan les coses donen un tomb inesperat. Es llepen, s’alcen i continuen mirant endavant; ferits, però vius.

VENTURA PONS

2005
ANIMALS FERITS
ANIMALS FERITS

Els animals, quan estan ferits, es llepen allà on els fa mal. Aquesta actitud d’autoprotecció l’adoptem els humans quan la vida fa un gir inesperat i ens colpeja on no ens ho esperàvem.

En Silvio, la Màrcia, la Clàudia, en Daniel, la Irina, la Mariela i en Jorge Washington són vides que s’entrecreuen, que s’interrelacionen, per uns motius o altres: amorosos, professionals, d’amistat.

En Silvio és un home d’èxit. Ronda la cinqüentena, té una empresa que funciona, diners, salut, casa a Barcelona i a Cadaqués, una dona que el deixa fer i una amant més jove, la Clàudia, amb qui manté una relació d’igual a igual.

La Clàudia té un amic, en Daniel, un jove galerista casat amb la Irina. La parella ha caigut en una rutina que els està distanciant.

La Mariela, una immigrant sudamericana, treballa al servei d’en Silvio i la seva dona i té un nòvio, en Jorge Washington, que aspira a una vida millor.

Tots plegats són animals que es llepen les ferides quan les coses donen un tomb inesperat. Es llepen, s’alcen i continuen mirant endavant; ferits, però vius.

 
ANIMALS FERITS
VO/ ENG. SUBT.
 
ANIMALS FERITS

SOBRE ANIMALS FERITS

 

Fa tres o quatre estius vaig llegir, o millor dit, vaig devorar un llibre de relats que em va semblar meravellós: Pell d’Armadillo (Editorial Proa, 1998). El nom de l’autor, Jordi Puntí, m’era desconegut, però no pas el cosmos del què parlava. Vaig trobar-hi un món terriblement identificable, amb una visió introspectiva, esmicoladora d’emocions. La ploma d’en Puntí era un bisturí penetrant que em resultava molt proper. Més enllà de la contemporaneïtat à la mode, les seves criatures amagaven unes veritats, uns dessabors, unes carències més que reconeixibles. Era com si ja sabés coses de les seves vides, com si haguessin tingut alguna cosa a veure amb d’altres viscudes en algunes de les meves anteriors pel·lícules. Em va sorprendre també el cosmopolitisme de l’autor, encara més en conèixer que era un llicenciat en filologia romànica originari de Manlleu, el que anomenem la Catalunya profunda. Traductor d’autors contemporanis i assidu col·laborador de ràdio i premsa, en particular d’El País, va agradar a molts més lectors i va ser guardonat amb el Premi de la Crítica de Serra d’Or i traduït posteriorment al castellà. Al 2002, quatre anys després d’haver publicat aquest primer llibre de relats, apareix, publicat per Empúries,Animals Tristos, una altra sofisticada dissecció humana formada per sis relats, alguns d’ells amb personatges comunicables. Ràpidament es tradueix al castellà, ja que el seu prestigi comença a estendre’s entre els connaisseurs; tot i així, i molt curiosament, la seva publicació em va passar desapercebuda. Suposo que pel meu caràcter, que em fa anar per la vida bastant per lliure, aliè a les modes, o simplement perquè estava submergit en d’altres històries.

 

Quan, passat un temps, llegeixo els relats d’Animals Tristos em passa una cosa semblant al què em va ocórrer llegint El perquè de tot plegat de Quim Monzó, un autor que em sembla que comparteix, amb en Puntí, mirades properes, trets identificatius, móns certament paral·lels. De sobte em trobo seduït, en primer lloc, per la seva capacitat fabuladora, però sobretot per la extraordinària complexitat d’aquests personatges plens de ferides de la vida i de l’amor que, tots ells, relat rera relat, ens van descobrint sense pudor. De seguida m’atrapen els relats Icones russes i Bombolles, dues històries que configuren un món explicat des de dues posicions oposades però complementàries, on hi intueixo la base de l’estructura per a edificar la pel·lícula. Posteriorment, en part d’un altre relat, Gos que es llepa les ferides, hi trobo uns personatges que poden encaixar i creuar-se dins l’ambient i la moral dels altres dos seleccionats. A part que, ajuntant el títol del llibre i d’aquest últim relat, intueixo un primer títol, Animals que es llepen les ferides, que finalment es transformarà, durant una sessió d’assajos a casa d’en Jose Coronado amb l’Aitana Sánchez Gijón i per suggeriment de la Cecilia Rossetto, en Animals Ferits.

 

Ja tinc les històries. Em poso a treballar en la construcció del guió, en l’apassionant procés d’unificar la narració. Curiosament, un cop acabada la meva pel·lícula, he revisat, per atzar, diverses pel·lícules estructurades també a base de tres històries – penso molt en particular en dos dels llunyans i enyorats temps del gran cinema americà: Letter to three wives (Carta a tres esposas) de Mankiewicz i The bad and the beautiful (Cautivos del Mal) de Minnelli – on assistim a jocs narratius basats en la utilització d’elements diversos – veu en off, diversificació de punts de vista, etc. – que sempre m’han estat molt propers i als quals he tornat a recórrer en aquesta pel·lícula. El meu guió ha passat per diverses fases de redacció, des d’una primera estructuració en base a tres monòlegs interiors dels protagonistes masculins, fins a una redistribució dels temps interns de cadascuna de les històries en funció de tempos musicals per a suggerir no únicament un joc narratiu, sinó l’estat anímic dels protagonistes, guiats per una omnipresent veu en off amb la qual intento unificar la seva comprensió.

 

Així doncs, aquestes històries de soledats compartides dels nostres temps, de gent incapaç de relacionar-se positivament amb aquells que estimen, d’éssers que es llepen les ferides de l’amor que ells mateixos són incapaços d’evitar, sense importar l’edat, la procedència o la classe social, les he dividit finalment en tres temps musicals: Allegro assai, Moderato tempo giusto i Andante affettuoso per a finalitzar-los amb un Finale Rondo on m’agrada ajuntar les seves vivències. Sóc conscient del meu plaer per les formes diverses, per la deconstrucció narrativa, per trencar en moltes ocasions la narrativa tradicional, però per sobre de tot sempre m’ha preocupat una cosa tan senzilla com és el fet que les meves històries s’entenguin bé. A Animals Ferits la proposta intencionada és la tragicomèdia, un gènere que m’estimo molt i on el joc consisteix a acompanyar l’espectador en un viatge que va del somriure al plor – i per això aquest punt d’atenció a partir de la musicalitat – on es reconegui una cosa tan consubstancial com és l’afectivitat que tots necessitem. Aquest torna a ser, com en tantes altres pel·lícules meves, el tema central. Faci comèdies o drames em ve, un cop més, la necessitat de mostrar la desesperació per la comunicació i l’afecte dins la nostra societat, que aquí, gràcies a les estupendes històries d’en Puntí, puc generalitzar en ambients i procedències diverses, immerses en aquest món multiètnic en què s’està convertint la nostra Europa occidental.

 

Estèticament, la posada en imatges, la proposta formal, no té res a veure amb la meva pel·lícula anterior, Amor Idiota, on la càmera no parava quieta seguint el neguit, l’angoixa, la desesperança del protagonista. I és que, com he explicat molts cops, sempre intento buscar la proposta plàstica i el sentit narratiu dins la pròpia història, i aquesta, amb la seva coralitat i els seus temps interns, m’ha portat a explicar-la d’una forma estèticament més serena, més clàssica si es vol. No hi ha cap renúncia als riscos que prenc sovint, sinó el contrari, busco la meva coherència en el fet que els treballs tinguin un sentit propi i, aquest formalisme, deliberadament buscat en la composició de les seqüències i en la fotografia d’en Rafa Lluch, em va semblar el més conseqüent.

 

He tingut novament la sort i l’oportunitat que uns intèrprets magnífics, excepcionals, acceptessin ser la personificació de les meves criatures, sense el talentós treball dels quals la pel·lícula no seria el què és. Amb en Jose Coronado ja havia gaudit veient-lo posar-se en la pell de l’home de l’excavadora a Anita no perd el tren, per la qual cosa ha estat un plaer comptar amb la seva complicitat – i rigor – en la composició d’aquest burgès cínic però sensible que sucumbeix als encants d’una executiva agressiva encarnada per una Aitana Sánchez Gijón en estat de gràcia. L’Aitana composa amb autoritat i defensa un paper complex i difícil amb una noblesa exquisita, capaç de transitar i expressar canvis radicals amb només una mirada. No veig cap altra actriu millor per a la meva Clàudia, com tampoc veig una altra Màrcia, la dona que conviu amb la infidelitat i l’abandonament, una creació esplèndida de la gran Cecilia Rossetto, que ens delecta amb aquest joc tragicòmic amb el qual l’actriu, cantant i agitadora cultural argentina es posarà a la butxaca a tota mena d’espectadors. La parella de la història central està formada per dos actors que admiro de fa temps: Marc Cartes (repeteix amb mi després d’Amor Idiota) i Cristina Plazas, que acaba de triomfar com a protagonista de Fuenteovejuna però que ja vaig descobrir, al costat de Carles Alberola, en una deliciosa Mandíbula afilada. Finalment vull destacar la feina delicada de la mexicana, establerta a casa nostra, Patricia Arredondo (també descoberta en el TNC amb Forasters de Belbel) i l’adequació a paràmetres molt allunyats dels seus treballs habituals de Gerardo Zamora. En Gerardo és un actor, que vaig descobrir en un càsting a Lima gràcies a Ricardo Ramón, de gran popularitat pel seu treball com a protagonista de culebrons al Perú, el seu país, i que debuta en el nostre cinema amb la seva interpretació de Jorge Washington, l’immigrant quítxua. Finalment, he tingut la sort que l’Abel Folk, actor de llarga i reconeguda carrera, acceptés el difícil repte de ser la veu narradora. Amb tots ells m’he llançat a la composició d’aquest puzzle multilingüístic (que no multicultural) en què finalment es converteix la meva pel·lícula a mode de mosaic del què ens està caient a les nostres latituds. M’agradaria que l’espectador gaudís, com jo, del reflex de la nostra quotidianitat lingüística, la constatació de la coexistència, gens traumàtica, de quatre idiomes: el català, el castellà, l’anglès i el quítxua, per cert la cinquena llengua més parlada entre nosaltres.

 

Tinc la sort de comptar també, des de fa anys, amb un equip fidel, molt compenetrat, sense el qual el meu ritme de treball no s’entendria. Són professionals i creadors de llarga trajectòria que es compenetren amb les meves variades apostes i es converteixen en els meus còmplices indispensables. Entre tots ells vull destacar, molt especialment, a l’Aintza Serra en la producció, la Bel·lo Torras en la decoració, en Pere Abadal com a muntador i,last but not least, el gran Carles Cases que, amb aquesta, ja ha composat la música d’onze de les meves pel·lícules.

Ventura Pons

 

El paisatge és important però mana la història.

Després de Maletes Perdudes, Jordi Puntí s’ha fet amb el gran públic, però deu anys enrere, quan va publicar al 2002 Animals Tristos només se’l coneixia per un primer llibre, també de relats curts, Pell d’Armadillo, i per col·laboracions als diaris.

Animals Tristos era una sofisticada dissecció de la condició humana formada per sis relats, alguns d’ells amb personatges comunicables que em van seduir per la seva complexitat, curulls de ferides de la vida i de l’amor que, relat rere relat, ens descobrien sense pudor. Dues històries, Icones russes i Bombolles, configuraven un món explicat des de dues posicions oposades però complementàries, i hi vaig intuir la base de l’estructura per a fer una pel·lícula. Però n’hi havia una altra, Gos que es llepa les ferides, on apareixien uns personatges que també podien encaixar i creuar-se dins del mateix ambient. Aprofitant les tres vaig escriure el guió de primer titulat, Animals que es llepen les ferides, que es transformà, en una sessió d’assajos a casa d’en Jose Coronado amb l’Aitana Sánchez Gijón i la Cecilia Rossetto, en Animals Ferits. 


Aquestes històries de soledats compartides dels nostres temps, de gent incapaç de relacionar-se positivament amb aquells que estimen, d’éssers que es llepen les ferides de l’amor que ells mateixos són incapaços d’evitar, sense importar l’edat, la procedència o la classe social, lligaven molt bé amb un tipus de cinema que m’agrada fer. Les vaig dividir en quatre temps musicals: Allegro assai, Moderato tempo giusto i Andante affettuoso per a finalitzar-les amb un Finale Rondo on tancava la pel·lícula. Tot plegat per bastir una història única on es pugui reconèixer una cosa tan consubstancial com és l’afectivitat que tots necessitem. 


El paisatge de la família burgesa era, evidentment, Barcelona, però al barrejar-hi el relat de Gos que es llepa les ferides, se’m va ocórrer  situar les infidelitats de la parella en un càmping a Cadaqués. No recordo quin lloc de la costa estava descrita en el conte d’en Puntí però vaig tirar ma de vivències personals, com acostumem a fer els directors, i portar-la cap al meu terreny propi, cap a un paisatge, el del cap de Creus, que m’és, de fa molts anys, molt proper sentimental i geogràficament.

A es Colomer, vaig situar la casa d’estiueig del matrimoni Coronado / Rossetto, a una casa que s’assembla molt a  la meva i vaig rodar alguns plans amb en Coronado a la riba Pitxot i a la platja del Llané. Amb la parella Marc Cartes i Cristina Plazas vaig rodar al casc vell del poble, al Passeig, a ses Oliveres i també a casa Anita. Davant de Sant Baldiri, vam fer de nit l’intent de suïcidi per atropellament del personatge que interpretava en Cartes. L’interior del càmping el vaig rodar a Canet ja que malgrat la situació privilegiada del de Cadaqués no em semblava un espai prou adient.

On vam rodar més va ser al Junquet, un indret que, de sempre, m’agrada molt. És on, en Cartes va sovint a pescar, hi troba una turista anglesa, l’excel·lent Sue Flack, i neda de nit fins a un veler on veu una parella que hi estan fent sexe. Rodar a les cales del Cap de Creus és dur. Vam portar tot el material, càmera, focus, maquinària, per mar en barques. Si ja són prou difícils les nits al cinema, il·luminar l’aigua en una nit de tramuntana no va ser cosa fàcil. A més el meu cap d’elèctrics va a estar a punt de deixar-hi la pell, en una brutal descàrrega elèctrica, un espant que no s’oblida mai.

Dels protagonistes, no varen rodar a Cadaqués l’Aitana Sánchez Gijón, l’Aina Clotet, la mexicana Patricia Arredondo i el peruà Gerardo Zamora. L’equip tècnic, unes quaranta i escaig persones, es van allotjar entre el Rocamar, l’Octàvia i el Tarongeta. Cada dia fèiem un parell o tres viatges a Barcelona, traslladant actors, necessitats del rodatge i sobretot el material rodat al laboratori. Val a dir que l’equip va esprémer tot el possible les nits del poble i hi hagué qui fins i tot es va canviar d’hotel per tenir més possibilitats de cacera. Això m’ho han explicat, jo era a casa meva, concentrat amb la feina i amb els meus dolors lumbars que en aquell rodatge, a l’any 2005, em tenien fet un nyap.

Crec que va sortir una pel·lícula molt interessant. A les sales de l’estat la van veure quasi 50.000 espectadors però amb els passis de les televisions, TVE i TV3, hem arribat prop dels 3 milions, que són molts. Internacionalment, vam fer la première al Festival de Mar del Plata (Argentina), i després ha viatjat a un munt de llocs: Moscou (Rússia), Los Angeles, Chicago, New York, Napa Valey, Tijuana, Fort Lauderdale i Puerto Rico (USA), Bogotà (Colòmbia), Montpeller i Nantes (França); Santo Domingo (Rep. Dominicana), Lima (Perú), Jerusalem i Haifa (Israel), Viña del Mar (Xile), Espoo (Finlàndia), Splitz (Croàcia), Luxembourg (Luxembourg), Lisboa (Portugal), L’Havana (Cuba)... Crec que la vaig acompanyar a tres o quatre llocs i prou i la resposta sempre era molt bona.

Vam tenir la sort que la història que m’abellia em menés a un paisatge tant bonic com Cadaqués i que el resultat hagi entrat als ulls de tanta gent d’arreu.

 

Ventura Pons

 
ANIMALS FERITS

Guió, Direcció i Producció

VENTURA PONS

 

basada en relats

d’ANIMALS TRISTOS

de JORDI PUNTÍ

 

Directora de Producció

AINTZA SERRA

 

Música

CARLES CASES

 

Fotografia

RAFA LLUCH

 

Muntatge

PERE ABADAL

 

Art Director

BEL·LO TORRAS

 

So Directe

NATXO ORTÚZAR

 

Laboratori

IMAGE FILM

 

Estudi Muntatge

AMADEUS POSTPRODUCCIÓ

 

Una producció

d’ELS FILMS DE LA RAMBLA, S.A.

 

amb la col·laboració de

TELEVISIÓN ESPAÑOLA, S.A.TELEVISIÓ DE CATALUNYA, S.A.

 

distribuïda per

FILMAX

 

 
ANIMALS FERITS
 
ANIMALS FERITS

Festivals: Festivals:

Mar del Plata (Argentina)

Moscou (Rússia)

Los Angeles, Chicago, New York (Lacinema Fe)

Napa Valey, Tijuana, Fort Lauderdale i Puerto Rico (USA)

Bogotà (Colòmbia)

Montpeller i Nantes (França)

Santo Domingo (Rep. Dominicana)

Lima (Perú)

Jerusalem i Haifa (Israel)

Viña del Mar (Xile)

Espoo (Finlàndia)

Splitz (Croàcia)

Luxembourg (Luxembourg)

Lisboa (Portugal)

Mèxic D.F. (Mèxic).

 

Premis:

Gran Premi del Jurat (Festival de Lisboa)

Nominacions Premis Barcelona: Millor Pel·lícula Catalana. Ventura Pons: Premi Zinegoak 2005 

 

 

 

 

 

 
ANIMALS FERITS

LA INFECCIÓN SENTIMENTAL

 

Tres relatos del libro Animals tristos, de Jordi Puntí, alimentan el último trabajo de Ventura Pons, a quien las películas episódicas (El perquè de tot plegat, Carícies) le salen siempre estupendas, sobre todo si se permite integrar parte de un sketch en otro, interrelacionarlos entre sí. De hecho, Animals ferits tiene el aspecto de una única historia, tal es su admirable estructura.

 

La primera trama concierne a las relaciones entre un hombre casado y su amante, que viven su ardor sexual más que su amor en puntuales citas en un hotel, siempre en la misma habitación. La segunda tiene por protagonistas a una pareja que pasa sus vacaciones en un camping de la Costa Brava. Y la tercera, a una mujer de la limpieza mexicana, que trabaja precisamente en el lujoso apartamento del marido adúltero y su esposa, y a un joven peruano recién llegado a Barcelona.

 

En todos los casos, a los personajes los vemos acompañados de otros personajes, cuando no por una marea humana que se dirige al Camp Nou o regresa de él. Pero, paradójicamente, se hace difícil concebir criaturas más solitarias, desamparadas e incomunicadas que las que componen este fresco contemporáneo.

 

Pons logra plasmar el latido de nuestra época y sus infecciones sentimentales. Lo hace, apoyado en un trabajo espléndido de sus actores, aunando con maestría los efectos cómicos y los patéticos. Y aunque le sobra el subrayado de la voz en off del narrador, sabe sacar un gran partido de los silencios en las escenas del camping, las mejores: los paseos por Cadaqués, las lecturas junto a la caravana de ella, la indiferencia de su relación (necesitan un urgente, rosselliniano Viaggio in Italia) radiografían el paisaje emocional de hoy mismo.

Jordi Batlle

La Vanguardia

LAMIÉNDOSE LAS HERIDAS DE AMOR

La más reciente de las películas de Ventura Pons, rodada el pasado verano –ya anda ultimando los preparativos de un nuevo proyecto, de vinculaciones valencianas–, adapta una obra de Jordi Puntí para proponer, desde la más tangible cotidianidad, una compleja reflexión moral a propósito de las consecuencias de la conducta amorosa. Un comportamiento sentimental que –sólo aparentemente, puesto que están muy vinculados entre sí– el cineasta divide en cuatro movimientos, asimilados a cadencias musicales, centrados respectivamente en quienes son principales protagonistas en esos momentos, y atentos a tres clases sociales bien distintas. Los ejecutivos de éxito, la clase media y los inmigrantes con trabajos más ocasionales se muestran como víctimas y cómplices de sus propios fracasos, aunque deslices sería probablemente una palabra más adecuada, coincidiendo igualmente en su condición de “animales que se lamen sus heridas”, todo ello enmarcado en una especie de inmersión entomológica reforzada por una valiosísima e irónica voz en off.

 

Pero no vayan a creer que, por esa tristeza casi innata a los personajes y a sus errores, Animals ferits es una obra tristona o dramática. Todo lo contrario: la comedia, en ocasiones sofisticada, a ratos decididamente gamberra, campa a sus anchas en cada detalle, en cada secuencia, asumiendo lo vodevilesco (en la medida que lo plantearía un seguidor de la nouvelle cuisine) o lo inequívocamente canalla, como ocurre con el personaje de la esposa de Silvio –incluida esa mezcla de argentina e italiana– o con el libro arrojado desde el automóvil.

 

En esa especie de evocación de La ronda, de Ophuls, por poner un ilustre ejemplo, que el propio Ventura Pons había solucionado magistralmente en una de sus mejores películas, Carícies, el cineasta no deja títere con cabeza, en cualquiera de los diferentes movimientos citados, sea con relación a los decorados, al vestuario, al sexo, a los sentimientos, al engaño, a la gastronomía, los escenarios –del lujoso apartamento al no menos lujoso hotel, del camping de Cadaqués al bar de barriada o al piso de aspecto cochambroso, hasta llegar al circo donde todos pueden encontrarse alguna vez, camuflado de Can Barça, con esa espléndida secuencia de las miradas en el descanso del partido– y un sinfín de detalles que conforman una extraordinaria disección moral y filosófica a partir, exclusivamente, de materiales cotidianos. A los logros finales no resultan ajenos unos actores absolutamente entregados –Jose Coronado, Aitana Sánchez-Gijón, Cecilia Rossetto, Cristina Plazas, Patricia Arredondo, Marc Cartes, Gerardo Zamora–, una mimada música de Carles Cases, y la voz en off de Abel Folk. Una auténtica gozada

Antoni Llorens

Cartelera Turia

UN VODEVIL DE PROVINCIAS

En algún momento de esta película plural, compuesta en cuatro movimientos, en la que se diseccionan, con la habitual ironía de Ventura Pons cuando aborda los sentimientos, las relaciones que entre sí establecen gentes de la Barcelona de hoy, se habla de que estamos ante “un vodevil de provincias”. Y en una primera, y muy superficial visión, tal parece ser: personajes a menudo patéticos (alguno incluso de más: el que encarna Cecilia Rossetto, sin ir más lejos), caprichosos, relacionados entre sí en una suerte de danza circular, que muestran sus deseos, pero también su inconstancia.

 

Pero eso es sólo en primera instancia. A medida que se pasa del allegro assai del primer episodio, liviano, pero no por eso menos dramático en su resolución, y el ritmo se hace más pausado; a medida que descendemos en la escala social, de la cúspide de la pirámido alto-burguesa del primer episodio a la base proletaria e inmigrante del tercero, la mirada del narrador se va haciendo más incisiva, hasta desembocar en un último movimiento, ese finale rondo que cierra todas las soluciones narrativas. Ahí, en la resolución, nos sitúa Ventura Pons ante la lectura más posible del filme: a pesar de mostrar sendas historias de gente que vive vidas de pareja, o de adulterio, estamos en un terreno no muy lejano al que suele tratar el último François Ozon, el de la imposibilidad de la felicidad, el del desconocimiento profundo del otro.

 

Cada uno de los personajes está condenado a ver sus deseos insatisfechos, a chocar contra la indiferencia o contra el azar esquivo. En eso, como en la medieval Ronda de la Muerte, no hay clases sociales: todos padecen lo mismo, todos se agarran a lo que pueden para sobrevivir. Como apreciará el espectador de Pons, es éste un eslabón más en la ya larga cadena de historias que el cineasta ha forjado sobre el amor y sus contemporáneos. No es la mejor, pero tampoco desmerece de logros como Actrius, como Amic/amat: con este Ventura en la madurez de su oficio siempre se juega en terreno seguro. Y sus espectadores, agradecidos.

 

Mirito Torreiro

El País

ANIMALES HERIDOS: PAREJAS DISPAREJAS

Hace ya más de una década que Ventura Pons nos viene regalando con una regularidad insólita una serie de películas que dibujan una relación fecunda con la literatura, muy alejada del concepto habitual de adaptación. En Animales heridos parte de un libro de cuentos de Jordi Puntí y, sin disimular este origen, compone un mosaico formado por tres historias independientes y un final con tutti quanti. Lo único que las une es un tema común -el desencuentro, la infidelidad, la soledad de la vida en pareja- y la omnipresente voz en off de un narrador (excelente Abel Folk) que va puntuando con sus comentarios el sentido de los acontecimientos y nos explica, más que los personajes, lo que éstos piensan y sienten. Así, la película elude una identificación directa con sus criaturas, a las que contemplamos siempre a través de la distancia que impone el comentario y la misma estructura del relato en mosaico.

 

Este funcionamiento -no son los actores solos quienes construyen sus personajes- impone una forma particular de actuar, menos marcada y «psicológica» de lo habitual. Pons vuelve a hacer gala de su proverbial talento para elegir repartos que también se apartan de lo habitual: aparte de los conocidos José Coronado y Aitana Sánchez Gijón (estupendo su monólogo de despedida a su amante), sobresale la exuberante Cecilia Rosetto (tanguista extraordinaire) y un elenco de actores jóvenes de rostros tan nuevos como el trabajo que se les pide hacer. Coloreada por la música de Carles Cases, la película ensaya un tono (Ventura lo llama minimalista) inédito en un cine como el nuestro, que oscila entre lo mortecino, lo intenso y lo gamberro, pero rara vez se atreve a hablar de cosas serias con la elegante ligereza de que hace gala Pons aquí.

Antonio Weinrichter

ABC

ANIMALES HERIDOS

En el título del libro de relatos de Jordi Puntí, adaptado por Ventura Pons, los animales están tristes. En la película resultante, heridos. Ese matiz subraya el tono agrio, incluso desgarrador, que el cineasta catalán imprime a sus mejores títulos. Sea cual sea el autor literario que los sustente, sus protagonistas vuelven a ser aquí unos seres obsesivos, desorientados y que sólo sobreviven a costa de desprenderse de jirones de su pelaje en cada embestida que les da la vida.

 

También como en sus mejores films, Animales heridos regresa al rondó para hilvanar tres historias sólo aparentemente inconexas pero finalmente unidas por un común exorcismo de la soledad y por un fascinante juego de espejos entre la realidad y las apariencias. Lástima que, por desgracia, el tríptico arranque no con la menos interesante de las historias, sino con la más desenfocada de tono y de interpretación.

 

Las tribulaciones del ejecutivo barcelonés dividido entre una esposa de vodevil y una amante de diseño satisfará a los amantes de la comedia fácil, pero hay que esperar al segundo de los episodios, el de la pareja que necesita unas vacaciones en el camping para certificar que ya no tienen nada que decirse, para reencontrarse con ese cineasta que dispone de las proporciones exactas para mezclar la poesía con la mala leche. Elementos que reaparecen en la fascinante revisitación de los espacios de la burguesía catalana por inmigrantes latinoamericanos capaces de vibrar en el Camp Nou y, finalmente, cierran el círculo (que no el circo) con esos animales que, en la soledad, lamen sus heridas.

Esteve Riambau

Fotogramas

Please reload

 
animals01.jpg