• Facebook - White Circle
  • Twitter - White Circle
  • Vimeo - White Circle
  • YouTube - White Circle

© 2015 ELS FILMS DE LA RAMBLA S.A. ||  VENTURA PONS

 

És obvi que, si una ment malalta decidés organitzar un embolic d'una embergadura semblant la revetlla de Sant Joan només podria ser Aquesta nit o mai.

VENTURA PONS

1992
AQUESTA NIT O MAI
AQUESTA NIT O MAI

Què passaria si la revetlla de Sant Joan una mà invisible, no gens innocent, escollís catorze persones a l'atzar i un llibre titulat "El somni d'una nit d'estiu" per organitzar un viatge divertidíssim a través d'una Barcelona banyada en foc i tot això esdevé un joc delirant d'amor, passió i gelosia?

Què podria passar si la Marga (Marta Fernández Muro), una directora de cinema alcohòlica i miop, es quedés sense protagonista per a la seva propera pel.lícula una setmana abans de començar el rodatge?

I si el seu amant, el Nacho (Àngel Burgos), fos un antropòleg impotent que aprofita els viatges a Sud-Àfrica per tràfic de diamants?

I si la Baba (Lloll Bertran), una perruquera post-moderna, decideix trencar amb el Lluís (Camilo Rodríguez), un gigoló que treballa com a transformista, perquè ha d'escolllir entre matenir-lo a ell o a la seva psiquiatra?

Com podríem lligar aquests personatges amb l'Agustina (Amparo Moreno), una vídua propietària d'una barreteria que ha fet de l'insomni la seva segona professió, i que per acabar-ho d'adobar té una filla santa, la Maria (Blanca Pàmpols), estudiant de Biologia, a punt de morir d'anèmia per culpa dels estigmes?

I si tot això ho barregem amb el senyor Oliveros (José Maria Cañete), gàngster d'opereta, propietari del cabaret on treballa el Johnny (Mingo Ràfols), una mena de follet multiforme en any sabàtic?

I si hi afegim quatre estudiants de Biologia enamorats de qui no devien: la Cristina (Mònica López), una ecologista de llengua esmoladíssima, la Carme (Maria Lanau), "la más zorra del lugar", el Xavier (Marc Martínez), un pijo amanerat i el Pere (Santi Ricart), un poca-vergonya simpàtic?

És obvi que, si una ment malalta decidés organitzar un embolic d'una embergadura semblant la revetlla de Sant Joan només podria ser Aquesta nit o mai.

 
AQUESTA NIT O MAI

PROMO

VO/ ENG.SUBT.
 
AQUESTA NIT O MAI

CONVERSA DIRECTOR I GUIONISTA

Xerrada conjunta amb en Ventura Pons, director, i en Joan Barbero, guionista

 

Ventura Pons es va assabentar de l’existència d’un brillant i divertit autor català a través de la premsa. Es va posar en contacte amb en Josep Costa, que escenificava 20x20, una obra d’aquest jove autor, Joan Barbero. Costa va passar més textos del Joan al Ventura, i aquest se’ls va llegir. Vaig pensar que era una persona que escrivia coses de teatre però que podia ser absolutament vàlida per al cinema. En Ventura va trucar al Joan i li va proposar de fer una cosa de cine junts: Què t’hi jugues Mari Pili?

 

Ventura Pons: No, no. La Mari Pili és una idea…

Joan Barbero: És una idea d’allò que volies…

VP: T’ho vaig dir molt clar el que volia, el tipus de producte que desitjava, oi? Et vaig donar quatre premisses.

JB: Sí. Una història d’amor, de joves, divertida i amb final feliç.

VP: I aleshores en Joan em va presentar una situació molt concreta: unes noies esmorzen a casa seva i, de sobte, de la cuina surt un tio en pilotes. I li vaig preguntar: Bé, tot això d’on ve i on va, on passa? Això és el que hem de trobar. I a partir d’aquí va sortir Mari Pili.

 

Com és la relació que s’estableix entre el director i guionista?

 

VP: És una relació molt especial. Per exemple, el Berlanga sempre explica que amb l’Azcona treballen dia a dia, es troben per fer el vermut i treballen sobre el text que l’Azcona ha escrit durant les últimes 24 hores. Amb el Joan, els períodes són més llargs, però no menys intensos. I trobo que això està bé. Jo penso que tothom necessita el seu temps per fer les coses. Es tracta de trobar una bona harmonia i una bona comunió d’interessos i d’idees. I ens entenem bé.

 

Tu també has escrit o co-escrit, guions. El sistema era diferent?

 

VP: Jo he fet guió, però treballant d’una manera diferent de com ho fa el Joan. Ell treballa molt a casa seva. Amb altre gent, com l’Emili Teixidor o el Raul Nuñez, hem treballat més conjuntament sobre els textos, tot anant dient coses i escrivint-les. Amb el Joan jo no he escrit res. He discutit, i li he fet esmenar vint vegades una seqüència, si calia. Però sempre ho ha fet ell. Ara bé, fins que jo no em faig meu allò que escriu, no tirem endavant.

 

T’agradar treballar amb guionista, en comptes de ser-ho?

 

VP: Jo faig aquí la reivindicació de la figura del guionista, perquè en el cinema europeu, el guionista sempre queda en segon terreny. I en canvi, la seva figura és importantíssima en una pel·lícula. El director, sinó, assumeix un excés de funcions. Per a mi, en el fons, treballar amb guionista és un alliberament.El fet de no haver d’escriure un guió tu mateix, o amb algú altre, és fantàstic.

 

Quina és la vostra mecànica per anar elaborant el guió?

 

VP: Amb el Joan, parlem una mica del conjunt, i després ell hi entra a fons.

JB: Jo hi entro al detall. Fem una primera idea o esborrany i després la començo a desenvolupar.

VP: El que passa és que fins que a mi no m’agrada no el deixo en pau.

JB: Hi ha coses que són dures I les has de repetir moltes vegades fins que no trobes la bona. El final de la Mari Pili em va posar histèric. Ja estava desesperat. Estàvem rodant i encara buscàvem el final. I és clar, cada vegada quedava menys temps per al final… i jo havia d’anar a la mili…

VP: No, ja havies començat la mili, però hi havies de tornar.

JB: Hi havia de tornar, és cert. Jo vaig demanar tot el permís de cop per poder venir al rodatge de la Mari Pili.

VP: Però va anar molt bé. En canvi, el final d’Aquesta nit o mai no va costar tant. Ens va ser més fàcil de trobar.

 

Històries de Barcelona

 

La gestació de la nova pel·lícula de Ventura Pons, Aquesta nit o mai, va néixer de la idea de traslladar el text de Joan Barbero 20x20 (obra de teatre, publicada per Edicions 62, accèssit al Premi Ignaci Iglesias 1986) a la televisió, transformant-lo en una sèrie. Això va passar quan el guió de Què t’hi jugues Mari Pili? Ja estava escrit, però encara no havia començat el rodatge. Acabada la llicenciatura de Biologia, Barbero havia de marxar a les Canàries per fer el servei militar. El director i el guionista van preparar les sinopsis de diversos capítols, i ja a Santa Cruz, en Joan va començar a desenvolupar el primer capítol.

 

Ventura Pons: La idea era transformar el 20x20 en una sèrie de televisió, però quan ja estava distribuït per capítols I ja hi havíem introduït molts personatges nous, i en el moment en què ja estàvem muntant la Mari Pili, el Joan em va dir: T’envio el tractament del primer capítol i em sembla que es pot transformar en una pel·lícula. Jo, m’ho llegeixo i ràpidament ment agafo un avió cap a Canàries, on era en Joan, i li dic: Això si!. I d’allí va sortir la idea de fer Aquesta nit o mai.

 

Joan Barbero: Va ser molt Heavy…

VP: I tant…

JB: Sí, sí…

 

Els quatre estudiants de Biologia són clares evolucions dels protagonistes de 20x20, i n’hi ha d’altres que en són adaptacions, com és el cas de la Baba, que a l’obra es diu Cosa.

 

VP: És un personatge que al 20x20 es diu Cosa. I jo li vaig fer canviar el nom de Joan, I li vem posar Baba, perquè és molt divertit.

JB: I està escrit expressament pensant en què l’interprés la Lloll Bertran.

 

Hi ha tot un seguit de semblances entre el guió i l’obra, sobretot al principi: de situacions, de diàlegs…

 

VP: Em sembla que del 20x20, de frases exactes només en queda una escena entre el Pere i la Cristina, i a més, canviada de lloc.

JB: Perquè ni el Xavier té cap rèplica de 20x20, ni la Carme tampoc. O potser alguna de despenjada.

VP: Realment, de 20x20, no en queda res. Només els personatges, i només uns quants. Una mica de 20x20 està a Aquesta nit o mai, una mica del començament.

JB: Sí. Les dues primeres escenes.

VP: Però, fixa’t: és una de les coses que més s’ha treballat, i ja no en queda res.

JB: Està molt, molt resumit.

VP: En queden quatre frases del principi i para de comptar.

JB: També hi ha un canvi de localitzacions. Per exemple, la trobada del Pere i la Cristina, a l’obra era en un parc. Doncs ara és al Metro. La sessió de cine no es fa a la Filmoteca, sinó a l’Alexis.

VP: I no vegis les pel·lícules que hi ha a l’Alexis i als Alexandra. En cartell hi ha Una noche en la Opera, To be or not to be, Con faldas y a lo loco i Annie Hall.

JB: I van a veure Con faldas y a lo loco.

VP: Exacte. Con faldas y a lo loco. Això és per als cinèfils. Ho veus? Donem pistes…El guió està ple de referències cinematogràfiques, tant de títols de pel·lícules com, fins i tot, de diàlegs de films mítics.

JB: Sí. És que a mi m’agrada molt la comèdia americana. I voldria arribar a fer… doncs, no ho sé… Historias de Filadelfia, per exemple.

 

I el toc màgic del somni d’una nit d’estiu com se’t va ocórrer?

 

JB: Això era, més que res, per justificar tants canvis, tantes casualitats, en una mateixa nit. És impossible que tanta gent es trobi i li passin tantes coses en una nit, si no és una nit màgica. I és clar, només pot ser la nit de Sant Joan.

VP: Fins i tot tenim un personatge màgic. El nostre Puck és el Johnny, que interpreta el Mingo Ràfols, un personatge que canvia constantment. Però no és solament el Johnny, és tot plegat. És l’encant de la nit del solstici d’estiu. És una nit, que no únicament en teatre, sinó també en cinema, s’ha fet servir molt com la nit màgica de l’any. That’s the question

 

Després de l’èxit de públic que va tenir Què t’hi jugues Mari Pili?, Ventura Pons repeteix guionista i alguns actors amb els quals va treballar en el seu últim film per fer una altre comèdia, completament diferent a la Mari Pili, però on la dona té un paper fonamental per a la història.

 

JB: Jo crec que és perquè les dones són més divertides. Els homes són més seriosos. Els costa més expressar els seus sentiments, i crec que es deixen anar menys.

Ventura Pons: Hi ha certes coses que en boca d’una dona colen més. A més, elles tenen un ventall molt més maco per treballar: de possibilitats, d’històries, de registres…

 

Una altre comèdia, després de la Mari Pili i el seu èxit recent, assegura més el tir?

 

VP: Ja ho veurem. Aquesta l’hem feta amb la millor intenció del món, pensant en què el cinema és un art popular, és un art que es fa per a la gent. I el que ens interessa és arribar a la gent. A més, l’èxit d’una pel·lícula és una cosa tan complexa…Cal que arribem en el moment precís.

 

Teniu por de les comparacions que es puguin fer amb la Mari Pili?

 

VP: Està molt clar que la gent compararà molt la Mari Pili. Amb el Joan hem intentat donar el màxim de nosaltres mateixos, ell escrivint i assistint al rodatge, i jo posant-hi dos ulls més. Els actors també estan molt bé. Ara bé, traduït en l’acceptació del públic… això ja és la màgia secreta de si funcionarà o no funcionarà. Nosaltres ho hem fet perquè funcioni, i que funcioni molt bé. Em sembla que el resultat final, com a producte, és bo. Però arriba un moment en què no saps què pensarà el públic. Allò que pot ser vàlid en un moment determinat, pot ser que al cap d’un temps ja no interessi. No ho sé. L’humor sempre m’ha interessat. La gent sempre té ganes de passar-s’ho bé!

 

Joan escriuries un drama?

 

JB: No. Ara no estic d’humor per fer un drama.

 
AQUESTA NIT O MAI

 

DIRECCIÓ I PRODUCCIÓ

VENTURA PONS

 

GUIÓ

JOAN BARBERO

 

CAP DE PRODUCCIÓ

JOSEP GUERRERO

 

MÚSICA

CARLES CASES

 

FOTOGRAFIA

JOSÉ GARCÍA GALISTEO

 

MUNTATGE

EMILIO ORTIZ

 

ART DIRECTOR

ROSA ROS

 

SO

LICIO MARCOS DE OLIVEIRA

 

Una producció de Els Films de la Rambla, S.A. Amb la col.laboració de IDEA, S.A. i ANTENA 3

 
AQUESTA NIT O MAI
 
AQUESTA NIT O MAI

Köln i Hamburg (Alemanya)

Bogotá i Medellín (Colòmbia)

Varna (Bulgària)

 Calcutta (Índia)

 San Francisco (USA)

 Merignac (França)

 El Cairo (Egipte)

 Riga (Rússia)

 Dublín (Irlanda)

 Cádiz i Peñíscola (Espanya)

 

Premis:

Premis Generalitat a Ventura Pons (Millor Director) i Mònica López (Millor Actriu).

Premis de l’Associació d’Actors i Directors a Blanca Pàmpols (Millor Actriu)

 

 

 

 

 
AQUESTA NIT O MAI

QUINA NIT LA D'AQUELL DIA!

 

Shakespeare en té la culpa: si no fos per una edició del Somni d'una nit d'estiu, que conté al seu interior un munt de cobdiciats diamants, aquest film no seria el que és; però l'atzar és capriciós, i el llibre passa de mà en mà fent anar amunt i avall una colla de personatges que semblen emergits d'un impagable còmic animat ple de tipologies cosmopolites. Tot perseguint-se i anant de bòlid, aquests personatges es relacionen, s'enamoren, es desenamoren... i actuen.

 

No: Ventura Pons no ha fet cap versió del famós Somni de Shakespeare, malgrat les divertides intervencions d'un singular Puck contemporani anomenat Mingo Ràfols; ni ha procedit a una actualització del tema, malgrat els diversos canvis de parella i les variacions de sentiments a què assistim. El que si ha agafat Ventura Pons del Somni és l'alegre dosi de follia que mou els protagonistes, abocats a descobrir l'amor, una nit encesa de solstici, dins un bosc ple de sorpreses.

 

El bosc és ara la selva urbana d'una Barcelona on, misteriosament -¿recorden vostès les casualitats de ¿Què t'hi jugues, Mari Pili??-, tots els personatges juguen a trobar-se, a perdre's i a tornar-se a trobar. Amb aquest frenesí d'anades i vingudes, Ventura Pons ha volgut portar fins al límit una gran preocupació que apareixia en la merescudament popular Mari Pili: fer que l'acció no pari, guanyar-se el públic a base de passejar-lo de bracet al costat d'un munt de personatges en continu desplaçament físic i, naturalment, desplaçament sentimental...; desplaçament d'identitat, en últim terme; no tan sols "ara vaig amb aquell" "ara vaig amb aquella", sinó també "ara em confonen per aquell", "ara semblo aquella".

Núria Bou

Avui

POR VENTURA, OTRA COMEDIA DÍVER

 

Esa frescura, esa trempera, esa desenvolutar, tan festivas, tan mediterráneas, que cosa de un año atrás aplaudimos con motivo del hallazgo de una comedia tan divertida (divertida, ésa es la palabra, un tanto desvalorada hoy, como si no se tratara de un auténtico goce para la humanidad aplicada a su correspondiente sustantivo) como Què t'hi jugues, Mari Pili?, hace ahora acto de presencia en su más adecuado marco: una noche de Sant Joan, una verbena que pide cava, coca de la que ustedes gusten-, salsa y, sobre todo, un poco menos de ropa. En ese marco, y en el transcurso de pocas horas, vamos a conocer a muchos personajes, se van a meter en muchas situaciones, hasta que unos y otros, convenientemente agitado el cóctel, coincidan, se unan, estallen, armen la marimorena, sin freno, sin desfallecimiento. Es, sí, una estructura similar a la de Mari Pili, la estructura de un guión que tiene cantidad de sabiduría. Hacer una comedia de mil enredos y mil personajes, según el modelo clásico, escribir lo que antes escribían Hecht y MacArthur es cosa más difícil de lo que se pueda pensar. En Joan Barbero tenemos un estímulo joven que puede -y debe- dar a la comedia catalana todavía muchos frutos. No me importa que su descubrimiento cinematográfico en Mari Pili amortigüe su solidez en Aquesta nit o mai. Yo ya firmo para que cada año me hagan una entrega de una comedia de Barbero, con la mano diestra de Pons visualizándola y esa colla de excelentes comediantes (la Moreno, ahora maña, otra vez genial, en buen tándem con la Lloll) que ennoblecen la comedia coral, hoy muy necesitada de exponentes como éste.

Jordi Batlle

Guía del Ocio

EL TRAVESTIDO DE LA PELUQUERA

 

Mientras "Què t'hi jugues, Mari Pili?" tendía a la comedia de observación, "Aquesta nit o mai" se inclina por la línea de la comedia loca a la americana. El motor de la acción ya no es una apuesta entre amigas, sino la busca de dos diamantes ocultos en un ejemplar de "El sueño de una noche de verano", a la vez un McGuffin y un guiño. Un guiño, en cuanto "Aquesta nit o mai" se inspira libérrimamente en la famosa -y aun bastante frecuentada- comedia de Shakespeare. Y un McGuffin, porque no tiene otra función que la puramente mecánica, el pretexto que desencadena un enredo que por ondas sucesivas -como las que crea una piedra arrojada al agua- relaciona entre sí a una docena larga de variopintos personajes, como en la canción de Brassens "La file indienne": una directora de cine, un profesor, una peluquera, un transformista, cuatro estudiantes...

 

Histerias

 

Barbero -nuevamente autor de un guión ingeniosamente tramado y dialogado- y Pons arrancan de bote pronto como un principio casi de película de suspense que culmina en un "gag", retomado al final para cerrar el círculo de la farsa. Y desde el arranque también marcan el tono de la interpretación, con el choque de histerias de la cineasta Fernández Muro y la peluquera/Bertrán, cuyo histerismo parece contagiar gradualmente a todos los personajes, cada uno de ellos empujado a una situación límite. El ritmo trepidante con que se suceden los incidentes -y los equívocos- no cesa casi ni un momento, algo no precisamente fácil de conseguir en este género de películas. La acción progresa fluidamente hasta la larga secuencia de la verbena, repartida entre una sala de fiestas y una casa de apartamentos, escenario de un frenético clímax donde, como es obligado en todos los vodeviles que se respeten, acaba por concentrarse el "dramatis personae" en pleno.

 

Los actores siguen perfectamente el juego del primero al último, para hacer de esta película una contagiosa diversión. "Aquesta nit o mai" tiene también un estilo visual distintivo, sin caer en los colorines rabiosos que hoy atormentan las comedias "made in Spain".

José Luís Guarner

La Vanguardia

Please reload

 
Aquesta nit2.JPG