• Facebook - White Circle
  • Twitter - White Circle
  • Vimeo - White Circle
  • YouTube - White Circle

© 2015 ELS FILMS DE LA RAMBLA S.A. ||  VENTURA PONS

 

Una mateixa família viu dos fets traumàtics amb quaranta anys de diferència: la pèrdua d’un dels seus membres i com aquesta pèrdua els afecta. A més a més, l’arribada d’uns nous veïns, forasters, trastoca la suposada harmonia familiar i social.

VENTURA PONS

2008
FORASTERS
FORASTERS

Una mateixa família viu dos fets traumàtics amb quaranta anys de diferència: la pèrdua d’un dels seus membres i com aquesta pèrdua els afecta. A més a més, l’arribada d’uns nous veïns, forasters, trastoca la suposada harmonia familiar i social.


La fragilitat de les relacions familiars, el pas del temps, el sentit de l’existència, i, per damunt de tot, la por i la malfiança d’allò que no coneixem (l’estrany, l’estranger, el forà)… sacseja la mentalitat benpensant d’aquests éssers tradicionals.


Descobrirem que els autèntics forasters no són aquests veïns vinguts d’altres cultures sinó nosaltres mateixos, que ens resistim a integrar-los en les nostres famílies, la nostra realitat, la nostra consciència i el nostre afecte?

 
FORASTERS
VO/
 
 
FORASTERS

EL MEU TERCER BELBEL

 

Després d’haver adaptat per al cinema dues obres de Sergi Belbel, Carícies al 1997 i el 1999 Morir (O No), torno quasi una dècada després a proposar-me una pel·lícula, Forasters, basada en un text seu. Les dues primeres experiències van ser, al meu parer, molt reeixides, i les recordo amb molta emoció. Els seus textos em van permetre seguir endavant amb un tipus de narració cinematogràfica gens convencional, que m’atrau molt, amb uns resultats que em van ajudar en el posicionament internacional del meu cinema. Crec que per a molts espectadors del món hi ha un abans i un després de la meves primeres versions de Belbel.

 

Què m’aporta Belbel que trobi tan interessant? Normalment, quan parlo de les meves pel·lícules, esmento sempre en primer lloc l’interès de les històries que trio, però en Belbel, tot i ser això cert, també ho és el fet que em fascina particularment pels seus plantejaments narratius. Carícies em va permetre establir una ronda discontínua que als setanta minuts de pel·lícula tornava al començament on, implícitament, ja estava plantejat el final. A la meva versió de Morir (O No) vaig poder radicalitzar la seva proposta a l’establir dues narracions oposades, mort en la primera part, vida en la segona. Blanc i negre, neguit, càmera angoixosa, seqüències sense lligams aparents versus color, afabulació, escriptura clàssica, narració lineal. Ara, Forasters em permet el joc de l’home, la seva història, la ciutat… confrontat amb el pas del temps, aquest joc d’anar endavant i endarrere que sempre és apassionant ja que dóna alhora densitat, volum i agilitat narrativa. Un joc molt cinematogràfic, altrament.

 

I ara anem per la/les històries. Una família vista en dues èpoques, d’una a l’altra han passat al voltant de quaranta anys. Una família disfuncional marcada pel mal lleig, com es deia abans, el càncer i la mort. Una família en descomposició on els personatges es barallen, es maleeixen, s’odien i neguen als seus predecessors tot el que, inevitablement, més tard o més d’hora, repetiran. Una família marcada per la relació de rebuig i d’amor i odi amb els altres, els veïns del pis de dalt, aquests estranys vinguts de terres llunyanes, Andalusia als seixanta, el Marroc en l’actualitat, que també formaran part d’aquest joc de repeticions de la vida que esdevé Forasters. I sobretot una família marcada per la desaparició i la pèrdua, pel càncer i la mort. Tot farcit, més que mai, de les obsessions presents a quasi tots els textos de Belbel, aquestes mares possessives fins a l’extenuació, aquests fills acomplexats amb la seva pròpia existència que rebutgen, aquesta idea de l’homosexualitat soterrada, aquesta desoladora manca d’entesa entre les generacions… En fi, una temàtica densa, dura, un cop d’ull, (Feldman, dixit) “al present i el futur en relació amb el passat, una reflexió sobre on hem estat i cap a on anem” que es pot servir, com he pretès, amb forquilla i ganivet sota la forma d’un melodrama, gènere que no sé si he aconseguit, però que en tot cas m’ha agradat molt intentar-lo.

 

Fins a quin punt tot plegat és una metàfora o un símbol de la nostra societat? Som nosaltres al capdavall els forasters de nosaltres mateixos? El meu amic Benet i Jornet creu que a Forasters “la consciència del temps és sentida desesperadament i tràgica, en el moment exacte de l’enlluernadora lucidesa, del reconeixement i de l’esqueixada acceptació de la tragèdia, de l’acceptació d’aquesta mena de monstre que sí que pot ser considerat el temps; quan la mort, punt final, ja obre la boca per devorar-nos”. No em considero un narrador pretensiós, però sí que m’agrada que les meves pel·lícules tinguin molt de suc on l’espectador pugui trobar-hi el meu plaer per atansar-me a temàtiques no massa habituals en el cinema, però que el poden colpir especialment com em passa a mi mateix.

 

Acabo amb l’agraïment a tota la gent que m’ha acompanyat en aquesta aventura, a tot l’equip tècnic però molt en especial als seus intèrprets, destacant a la gran Anna Lizaran que ens ensenya brutalment el dolor i a en Joan Pera que s’arrisca a tornar a uns registres que li coneixia bé, però que els duia amagats sota la seva gran humanitat d’artista.

 

Ventura Pons

FORASTERS

Una producció d’

ELS FILMS DE LA RAMBLA, S.A.

 

amb la col·laboració de

TELEVISIÓ DE CATALUNYA, S.A.

 

Guió de

VENTURA PONS

 

Basat en l’obra de 

SERGI BELBEL

 

Direcció i Producció

VENTURA PONS

 

Directora de Producció

MAITE FONTANET

 

Música

CARLES CASES

 

Fotografia

JOAN MINGUELL

 

Muntatge

PERE ABADAL

 

Art Director

BEL·LO TORRAS

 

Ajudant de direcció

CARLES VALERO

 

So Directe

NATXO ORTÚZAR

 

Dissenys Especials:

DDT/ DAVID MARTÍ & MONTSE RIBÉ

 

Laboratori

IMAGE FILM

 

Estudi Muntatge i So

INFINIA

 

Distribució a Espanya i Andorra

BADITRI

 

Distribució Internacional

LATIDO RAMBLA, S.A.

 

 
FORASTERS
 
 
FORASTERS

 

 Festivals:

Torino (G&L) (Itàlia)

Cartagena d’Índies (Colòmbia)

Seattle i Stanford (US)

Guadalajara (Mèxic)

Lima (Perú)

Santo Domingo (República Dominicana)

Nantes, Toulouse i Montpeller (França)

Istambul (Turquia)

Varsòvia (Polònia)

Luxemburgo (Luxemburgo)

Verzaubert (G&L): Munich, Frankfurt, Cologne & Berlin (Alemanya)

 Alexandria (Egipte)

Osaka (Japó)

Manila (Filipines)

La Habana (Cuba)

Mèxic D.F. (Mèxic)

Hamburgo (Alemania)

Bogota (Colombia)

Buenos Aires (Argentina)

Managua (Nicaragua)

Brasilia (Brasil)

Caracas (Venezuela)

Zagreb (Croatia)

Quito (Ecuador)

Tirana (Albania)

La Paz (Bolivia)

Santiago de Chile (Chile).

Premis: 

Festival de Torino: Ventura Pons, Premi Especial del Festival

Premis Gaudí: Anna Lizarán (Millor Actriu), Millor Pel·lícula (votació popular).

Millor Actor de Repartiment Cartagena d’Índies (Colòmbia): Roger Príncep. F

estival Internacional de Cinema Lèsbic i Gai de Madrid: Ventura Pons, Premi Especial del Festival

Festicurts Figueres'09: Ventura Pons, Premi Especial ACAT.

Anna Lizarán (Millor Actriu) Festival de Santo Domingo i Festival Cinespaña de Toulouse.
Nominacions Premis Gaudí: Millor Pel·lícula, Ventura Pons (Millor Director), Ventura Pons (Millor Guió), Joan Pera (Millor Actor), Dafnis Balduz (Millor Actor Secundari), Carles Cases (Millor Música), Pere Abadal (Millor Muntatge), Bel·lo Torras (Millor Direcció Artística) i David Martí i Montse Ribé (Millors Efectes Especials).

Nominacions Premis Butaca: Millor Pel·lícula, Joan Pera (Millor Actor) i Anna Lizaran (Millor Actriu).

 

 

FORASTERS

La familia unida

 

Tercer encuentro de Ventura Pons con el dramaturgo Sergi Belbel, tras las aplaudidas Caricies y Morir (o no), Forasters aparece igualmente cargada de complejidad en los personajes y en su estructura dramática, en esta ocasión centrada en un universo familiar, adscrito además al piso de clase media transmitido de padres a hijos, a través de dos generaciones y dos épocas tan perfectamente localizadas como significativas: la sociedad del despegue económico, en pleno franquismo, de los años sesenta, y la actual, ya en el siglo XXI. Un repaso a concomitancias, a diferencias apenas perceptibles —sin lugar a dudas, los jóvenes de ahora mismo sufren menos represión y condena que sus antecesores, los inmigrantes disponen de mejores condiciones de acogida, los adultos pueden optar a una mayor sinceridad consigo mismos…— para poner de manifiesto la perpetuación de los peores errores, de los más impúdicos y mezquinos intereses, de las más rancias cantinelas moralistas, etc. Una sucesión de conversaciones, discusiones y actitudes que permiten al espectador reconocer perfectamente infiernos cotidianos, propios o ajenos pero siempre próximos, demostraciones palpables del absurdo de unos modelos familiares repetidos hasta la saciedad a pesar de su probado fracaso, de su supeditación a la hipocresía y a la represión y condicionamiento de sus individuos en función de otras muchas leyes sociales aceptadas sin cuestionar, determinadas por la propiedad privada, el interés económico de los programas políticos, la ausencia de solidaridad con vecinos, inmigrantes, o con los propios miembros de esa unidad familiar (como explicitaba el bando golpista de Miláns de Bosch), definitivamente extraños, y por lo tanto forasteros, en su propio hogar.

 

Más caverna que hogar, en cualquier caso, los estilos habituales de dramaturgo y cineasta no dan opción a la simplificación, a lo anecdótico y a lo aparentemente, o convencionalmente, realista, mostrando en cambio sus cartas, sus dosis de teatralidad, de propuesta metafórica (las enfermedades, las muertes, los parecidos físicos), en plena complicidad con unos estupendos actores (Joan Pera, Anna Lizarán, Manel Barceló, Pepa López, y los más jóvenes) y unos agobiantes decorados (exteriores e interiores) que sugieren y subrayan la reiteración y el carácter circular de unas arraigadas pautas de conducta. Un film muy recomendable, ciertamente agrio, donde no faltan ironías, golpes de humor y diálogos vitriólicos capaces de ayudarnos a desmitificar y a desmarcarnos de tan mediocres convicciones morales.

 

Antoni Llorens

Cartelera Turia

Forasteros de la realidad

 

Ventura Pons repite proeza, es decir, película: una al año. En la anterior, Barcelona (Un mapa),utilizaba la institución matrimonial para diseccionar el tejido político y humano de la ciudad, con un viejo piso del Eixample a modo de opresivo escenario. Era una metáfora de la familia, surgida de la obra de LluïsaCunillé Barcelona, mapa d´ombres.EnForasters,donde la autodestrucción familiar alcanza niveles trágicos, Pons recurre por tercera vez al material escénico de Sergi Belbel, de quien ya había adaptado Carícies y Morir (o no).La severa Simone de Beauvoir aseveraba que "la familia es un nido de perversiones". Y la familia aparece en Forasters como fuente inagotable de odio, perversión, engaño y masoquismo. Con otro tema recurrente en el teatro de Belbel: el fantasma de la muerte. No como propiciadora del perdón, sino de venganza hacia quienes han formado parte de la vida que se está a punto de abandonar. Y hay un apunte autobiográfico del autor: este niño adscrito al grupo de los forasteros,interpretado de niño por Roger Príncep y de adulto por Santi Pons.

Lluis Bonet Mójica

La Vanguardia

FORASTERS, de Ventura Pons
****

Pons adapta otra obra de Belbel que, como Morir (o no), tiene dos caras: la historia de una familia contada en dos (intermitentes) tiempos que se miran como un espejo a otro, los años sesenta (bonito blanco y negro con impresiones en color) y el presente (colores vivos); una historia durísima, repleta de dolor, muerte, padres y madres que odian a sus hijos y viceversa, además de homosexualidad reprochada, racismo, etc. Todo desde el interior de un piso barcelonés, casi sin salir a la calle: casi, pues, La familia, de Scola. 
Pons rueda con fluidez y un tempo medidísimo para las escenas fuertes: la paralela agonía de los dos personajes de Lizaran (madre e hija) es de una exactitud y un impacto admirables. Como de costumbre, el reparto es sobresaliente: sólo disponemos del espacio para saludar a una Lizaran que merece todos los premios del mundo y a un Pera que se quita la máscara de cómico para brindarnos un sorprendente do de pecho dramático.

Jordi Batlle Caminal

Fotogramas

La luneta indiscreta

 

SALUD, LUNETARIOS… VENTURA PONS, COMO SIEMPRE, nos trajo bajo el brazo su última cinta, que tan bien ha caminado en los más diversos festivales y rincones del mundo. Se trata de Forasteros. Quienes sentíamos un tanto fatigado al catalán director de Actrices, Morir (o no), Anita no pierde el tren y otras tantas excelentes cintas, nos reconciliamos con él mediante su nuevo filme: Forasteros, otra de sus contundentes historias corales que une ahora, en dos épocas diferentes, a sendas familiares que pierden a un miembro enfermo de cáncer: los combates entre esos seres que se aman pero se destrozan, las pugnas intergeneracionales, el conflicto con los otros (árabes instalados en pisos cercanos), la crudeza y precisión de los diálogos y la diversidad cromática en la fotografía que funciona como detonante cronológico, más la altura histriónica (fundamentalmente el protagónico de la excepcional Anna Lizarán) nos hacen perdonarle cierta rigidez teatral que para nada mella la garra y la espesura de su discurso.

Frank Padrón

31 Festival Internacional del nuevo cine Latinoamericano, La Habana

Elogio del Eixample 
**** + 1/2

"¿Cómo es Europa? Bonita, ¿verdad? Sí, bonita, muy bonita. Te la miras por fuera como un turista. Por dentro, ¡es esto!", dice la criada dominicana de la muy endogámica familia catalana que protagoniza Forasters. La cámara desciende para mostrar el vómito que mancha el embaldosado. La frase, en buena medida, condensa las debilidades de la obra original de Sergi Belbel: una obra que sobreexplica su panorámico despliegue de mal rollo a caballo entre dos siglos, donde una suerte de catalanidad enfermiza, agonizante, miserable y numantina resiste (o no) la inevitable intromisión del Otro (los forasteros del título: inmigrantes andaluces en los años sesenta, marroquíes en el presente), mientras el trenzado en dos tiempos de este melodrama familiar -casi un Gótico del Eixample- lanza feroces cargas de profundidad sobre el peso de la herencia y sobre la maldición de convertirse en lo que más se odia. El movimiento de cámara en dirección al vómito es una anomalía en el conjunto: un momento en que la puesta en escena de Ventura Pons sucumbe a los subrayados del texto, dentro de un trabajo riguroso que condensa el original -cuyo montaje teatral se acerca a las tres horas de dura-ción- y extrae notable partido visual del juego de rimas entre los dos tiempos. Forasters podría formar un interesante programa doble con su anterior película, Barcelona (un mapa), adaptación de una obra teatral de Lluïsa Cunillé que hurgaba en similares heridas con armas muy distintas.

Jordi Costa

El Pais

Please reload

 
forasters01.jpg