• Facebook - White Circle
  • Twitter - White Circle
  • Vimeo - White Circle
  • YouTube - White Circle

© 2015 ELS FILMS DE LA RAMBLA S.A. ||  VENTURA PONS

Ignasi M., prestigiós museòleg, viu temps dramàtics però té la capacitat d'explicar-los de forma delirantment divertida.

 

VENTURA PONS

2013
IGNASI M.
IGNASI M.

Ignasi M., prestigiós museòleg, viu temps dramàtics però té la capacitat d'explicar-los de forma delirantment divertida.

 

Durant els anys de bonança tot li anava vent en popa, però amb la crisi, la seva empresa va fer fallida. La va intentar salvar hipotecant la seva casa i està a punt de perdre-la assetjat pels bancs. És gai seropositiu i participa en un programa d'assaig clínic, mentre intenta aguantar els mals temps i refer la seva quotidianitat, gaudint cada minut de la seva vida.

El seu pare ha intentat suïcidar-se i està reclòs en una residència. La seva exdona, es mou en cadira de rodes, i ha descobert el seu lesbianisme. Els seus dos fills van emigrar molt joves d'okupes a Londres on s'han convertit, el gran en un gran dissenyador d'efectes visuals i el petit en un fotògraf molt prestigiós, però convertit a l'evangelisme... Una família complexa unida per l'amor i la creativitat.

 

Una lliçó de valentia, sinceritat i humor que mostra la seva capacitat per sobreposar-se, positivament i amb esperança, d'aquestes i moltes altres adversitats per molt cruels que es presentin. Una mirada àcida i crítica de les desgràcies que està vivint la nostra societat.

 
IGNASI M.
VO/
 
IGNASI M.
VO/
IGNASI M.
VO/
 
IGNASI M.

 

A FAVOR DELS VALENTS
 

Ignasi M., és la pel·lícula vint-i-cinc de la meva carrera, i el meu tercer documental. És un gènere que, com a narradors, molts directors de ficció utilitzem quan ens quedem fascinats observant la realitat quotidiana que, encara que sigui un tòpic, sempre és més forta, més potent, que la ficció. Aquest és el cas de la meva proposta actual. A ningú que conegui mínimament la història del cinema se li escaparà aquest fet, el plaer pel documentalisme que, grans, grans cineastes han fet palès. Es diguin Welles, Malle, Scorsese, Anderson o Panahi, per posar uns mínims exemples. 
 

L'estiu de 1977 vaig rodar Ocaña, retrat intermitent. Vam tenir la sort que es va abolir la censura a la fi d'aquell any i la vam poder legalitzar al 1978. D'això fa 36 anys i encara l'estan exhibint contínuament a festivals i mostres internacionals de tots els continents i és objecte d'estudis acadèmics en nombroses universitats, principalment en el món anglosaxó, però també en l'europeu. Un testimoni, un retrat, que per la seva sinceritat i frescor ha quedat - qui ho anava a preveure, sincerament! - com el referent d'una època, la dels primers anys de la democràcia, quan sortíem dels llargs anys de la dictadura i la gent estava demanant llibertat, ocupant els carrers. 
 

Quan em vaig proposar fer Ocaña, retrat intermitent, portava deu anys treballant com a director de teatre. El teatre m'havia anat aportant una experiència molt enriquidora. D'una banda m'havia aproximat a tot tipus de textos, des dels grans autors clàssics fins a rabiosos contemporanis. D’altra part, i molt especialment, m'havia servit per conèixer el complex món dels actors; aquests éssers fràgils, però meravellosos, amb els quals construeixes personatges a través dels quals t'expresses, et comuniques i et relaciones amb el públic. Tanmateix estava capficat amb la sensació de que potser m'estava acomodant massa en un ofici fascinant, el d'aixecar textos teatrals, en el qual em desembolicava amb satisfacció, però que estava endarrerint dedicar-me al que tota la meva vida havia tingut ganes de fer. El cinema, des de petit, sempre havia estat la meva il·lusió, la meva meca. 
 

Originalment Ocaña, retrat intermitent era un exercici per veure què em passava amb una càmera. Era conscient que tota història, sigui de ficció o documental, ha de tenir molt poder, molta força i que l'única cosa que en la cinematografia europea podem oferir és la nostra veritat, la nostra diferència, que és el que ens fa distints. No vull estendre'm massa sobre aquest inesperat, ho dic molt sincerament, conte de fades que ha significat aquest documental. Ho explico amb gran satisfacció i amb tota la humilitat que hem de tenir, però amb el convenciment que la veritat, per petita que sembli, viatja molt bé. 
 

El 2002 vaig celebrar les meves noces de plata amb el cinema. I tenia ganes de fer-ho amb un nou documental. Volia tornar als orígens regalant-me aquesta possibilitat. I em va venir al cap la figura del Gato Pérez. El Gran Gato. Primer perquè era un personatge que admirava, i segon perquè havia tingut una bona relació amb ell, quan em va compondre la música de La rossa del bar que que vaig rodar el 1986.
 

En tots dos casos es tracta de la vida de l'artista que arriba de fora, i que t'ajuda a entendre't a tu mateix. Són persones que es converteixen en cronistes interiors però amb una mirada externa de la teva realitat. Els dos eren creadors que van lluitar a contra corrent per defensar la veritat de la seva obra. Ocaña venia d'Andalusia, i el Gato, de la desenvolupada i culta Argentina dels anys seixanta. Va desembarcar a la meva ciutat i va assenyalar amb el dit: aquests gitanos que teniu aquí al barri de Gracia fent rumba catalana i als quals ningú els fa cas... això pot ser la música de Barcelona. Va mamar d’aquella música, la va dignificar, amb unes lletres de gran categoria. Més de vint anys després de la seva mort, les seves cançons, són textos absolutament emocionants que et parlen de la ciutat i de les nostres vides. 
 

El Gato era un artista compromès que es va deixar la pell per la seva obra. I aquesta manera d'enfrontar-se a la vida sempre m'ha fascinat, perquè penso que en aquesta vida val la pena lluitar pel que un creu. No ens podem conformar, perquè si no els individus i les societats no avancen. El Gran Gatoem va servir per parlar de la diversitat a través de la música i de la multiculturalitat, que és una característica del món modern que els catalans coneixem molt bé. Salvador Espriu ja deia que els catalans hem estat un país de mestissatge des de la prehistòria. És evident que, com a tota Europa, anem a una velocitat de vertigen cap a una societat molt més diversa. I valia la pena parlar de tots els avantatges que per a nosaltres suposa la diversitat i la integració, perquè, quan funciona de debò, és un viatge d'anada i tornada, com ens proposava el Gato Pérez. Com ens pot enriquir veure la societat no amb uns ulls quadrats, sinó amb uns ulls diversos. Aquesta és l'aportació de Gato i també la d'Ocaña. 
 

M’abellia mostrar com les persones i les coses es van integrant i com es va construint una societat diferent. I també m’abellia ensenyar-ho sense que es notés la meva presència, com si no hi hagués càmera, à la Rohmer, pel·lícules que estan molt preparades, però que alhora semblen molt lliures. En el fons el tema que anava a exposar era el mateix que havia tractat vint-i-cinc anys enrere, a Ocaña. Però aquí, en la història del Gato el concepte era absolutament diferent. Quan la vaig rodar, ja havia mort, i el seu retrat el vaig establir barrejant llegat i memòria, l'Ocaña era el d’una presència vivent que encara perdura. 
 

Els directors de cinema som com a lladres que no paren d’escodrinyar la realitat i la transformen en pel·lícules. Primer em va atreure la figura d'Ocaña i després la del Gato. En el fons, ambdues figures són una excusa per parlar de nosaltres mateixos. De tots dos m'agrada el seu exemple, la seva lluita, en la que modestament em reconec, perquè també és la meva. A la vida, mai ens hem de quedar amb l'immediat. Cal ser corredor de fons i no parar mai. És el meu sentit de la vida. 
 

Sento que aquest nou document, Ignasi M., té una línia de continuïtat amb els meus altres dos precedents, retratar personatges que em fascinen, que m'enamoren per la seva actitud. Segueixo al mateix camí. El meu protagonista, un prestigiós i creatiu museòleg, gai i seropositiu, atrapat per això que diem la crisi, defensant la seva opció per la paternitat sense renunciar a la seva homosexualitat, té la capacitat de convertir el seu dramatisme quotidià, sense embuts, sense por i amb gran sinceritat, en un fet delirantment divertit. Aquesta particularitat seva és el que el converteix en singularment atractiu i únic. Desdramatitza les moltes desgràcies amb les quals ha de lluitar – un cúmul d'adversitats d'un home contemporani – sempre vistes des d'aquest prisma. És una pel·lícula de gent valenta, tant ell, com tots els que l'acompanyen, on ningú té por a explicar la seva veritat. La terrible situació de la societat de la segona dècada del segle XXI, immersa en una crisi profunda el fons de la qual ens commou i terroritza alhora. 

Amb humor, i repeteixo amb molta valentia i sinceritat, Ignasi M. s'enfronta a la seva atroç problemàtica, amb el seu humor descobrim la capacitat d'un ésser humà per sobreposar-se de les adversitats, per molt cruels que es presentin. És un missatge positiu, d'esperança, per, cara a cara, lluitar contra els molts infortunis i desgràcies que està vivint la nostra societat. Un nou exercici, com van ser els meus documentals precedents, un nou retrat que  realitzo com a notari d’aquests temps estranys i hostils. Espero ens serveixi a tots per reflexionar del món en què vivim.

 
IGNASI M.

Una producció d’
ELS FILMS DE LA RAMBLA, S.A.

Guió de
VENTURA PONS

Direcció i Producció
VENTURA PONS

Fotografia:
ANDALU VILA SAN JUAN

Muntatge:
MARC MATONS

Ajudant de direcció:
ALBERT AULADELL

So Directe:
NATXO ORTÚZAR

Estudi Muntatge i So:
IMASBLUE

 
IGNASI M.
 
IGNASI M

Festivals:

Toronto International Film Festival (Canada)

Palm Spring, Chicago, Seattle, Denver i Los Angeles (EUA)

Guadalajara, Monterrey i Mexic D.F. (Mèxic)

Bogotà (Colombia)

Barcelona LGTB , Madrid LGBT i FIC-CAT Roda de Berà, Andalesgai Sevilla, FanCineGay Extremadura i LGBTIQ de Canarias Zinegoak Bilbao, Centro Niemeyer Avilés, (Espanya)

Estocolm (Suècia)

Paris, Tours i Toulouse (França)

Palerm, Torí i Alguer (Itàlia)

L'Havana (Cuba)

Montevideo i Festival Europeu de Montevideo (Uruguai)

Bafici, Buenos Aires (Argentina)

Santo Domingo i Santo Domingo LGTB (Rep. Dominicana)

Tòquio (Japó)

London (UK)

Santiago de Xile i Festival LGBTI –MOVILH (Xile)

Quito (Ecuador)

Budapest (Hongria)

Durham i Newcastle (UK)

Guatemala, La Antigua Guatemala, Quetzaltenango y Escuintla (Guatemala)

Bucarest (Rumania)

Zagreb, Split, Rijeka, Dubrovnik (Croàcia)

San josé de Costa Rica (Costa rica)

Ascaso (ESP)

LesGaiCineMad ( Espanya)

 

 

Premis:

 LGBTIQ de Canarias i Andalesgai Sevilla (Espanya)

 
IGNASI M.

En el futur, amb Ignasi M. 
Jordi Balló - La Vanguardia

 

Passaran els anys, es revisarà el període que vivim i es buscaran les pel·lícules que l’han representat més bé. I llavors algú trobarà Ignasi M. i reconeixerà en aquest retrat vitalista, exuberant i contradictori del protagonista les traces d’una Catalunya situada en la contradicció del seu propi moviment: un present de bancs que et persegueixen pels deutes; un futur d’un canvi necessari, com a pura supervivència. L’independentisme del personatge no és només ideològic, sinó vital: al contrari del príncep de Lampedusa, Ignasi M. pensa que necessitem canviar perquè tot canviï. Aquesta és potser una de les raons profundes de la cada vegada més estesa necessitat de disposar d’un país independent. El gran encert del film de Ventura Pons és que el passat del protagonista no importa en absolut. Quan s’evoca, la narració s’alenteix: no ens importa ni la seva infantesa, ni com va construir la seva família atípica, ni el que va fer abans que el film comencés. El que ens importa realment és el present de la seva actitud, de com s’enfronta a la superació dels problemes que l’apressen, de ser un home endeutat amb una malaltia crònica, la sida. Aquest instint de superació és clau en tota dramatúrgia: com més dificultats té, més fort és el desig mimètic que el personatge ho aconsegueixi. Però Ignasi M. no proporciona solucions concretes, perquè no es tracta d’un film liberal, ni possibilista. L’única resposta és tirar endavant, sense aturar-se, conscient d’un sistema econòmic que crea els mecanismes que l’han portat fins allà. Per resoldre els problemes només val un canvi radical. I això és el que pretén, esperançat, com molts altres. Per tant, es tracta d’un film de futur, perquè la solució que s’hi proposa no és al film mateix, sinó en l’evolució imprecisa de la societat catalana. I això s’aconsegueix sense necessitat de llançar arengues, ni proclames militants. El que l’espectador capta és que aquest model irònic i obert de vida ha de sobreviure perquè el país sobrevisqui amb ell. Es compara sovint Ignasi M. amb el que va ser el primer film de Ventura Pons sobre el pintor Ocaña. Més enllà de tractar-se de dos documentals, realment hi ha una relació profunda entre tots dos. Quan analistes de tot el món han considerat Ocaña, retrat intermitent un film emblemàtic, és perquè reflecteix una Barcelona oberta, tolerant, comprensiva i il·lusionant. Però el film d’Ocaña no descrivia un paradís, sinó que plantejava la hipocresia social i la repressió política que patien els homosexuals i els que eren diferents en aquella Barcelona postfranquista. Van ser els espectadors els que hi van afegir el  valor positiu i optimista d’un personatge decidit a ser ell mateix contra tots i que mirava més enllà. El mateix que passarà amb Ignasi M., el film de l’avantsala del canvi.

JORDI BALLÓ

LA VANGUARDIA

El arte del retrato
 

El tema del filme es el poder del principio del placer como motor de vida, pero también el cuestionamiento de los roles prefijados

Treinta y seis años ha tardado Ventura Pons en retomar una especialidad para la que parece tener un talento muy bien afinado: el retrato. Algo que, en sus manos, no solo tiene que ver con la habilidad para capturar con viveza y fijar una identidad particular, sino también para sugerir, a partir de ella, el espíritu de una época. Si su ópera prima, Ocaña, retrat intermitent (1978), fue uno de los más valiosos testimonios de la Barcelona contracultural del posfranquismo, Ignasi M.utiliza las circunstancias vitales de su protagonista para plantear cuestiones —en especial, referidas a la idea de familia— que siguen siendo campo de batalla en un presente donde los juicios y las sanciones son más tácitas —pero no menos cuestionables— que esa Ley de Peligrosidad Social que seguía vigente a finales de los setenta.

Ignasi M. es Ignasi Millet, museólogo y conservador de arte acosado por los bancos tras el cierre de su empresa en el marco de la crisis. Millet es homosexual, seropositivo, padre de dos hijos —uno de ellos seducido por la religión—, hijo de un matrimonio tormentoso de artistas —su padre tuvo un reciente intento de suicido— y exmarido de una enérgica militante del vitalismo que, montada —que no postrada— en su silla de ruedas, acaba de iniciar una relación lésbica.

El gran tema de la película es, al entender de este crítico, el poder del principio del placer como motor de vida, pero también el cuestionamiento de los roles prefijados y de toda idea preconcebida a través de la lección vital que proporciona no solo Ignasi, sino esta extraña y carismática familia al completo.

Las notas promocionales de la película hablan de adversidades crueles y desgracias: también mencionan, por supuesto, la valentía, sinceridad y humor del protagonista. No obstante, sería hacer un flaco favor a las múltiples virtudes de Ignasi M. reducir su alcance al de un mero pulso entre las contrariedades y el pensamiento positivo.

Pons logra hacerse invisible frente al gran exhibicionismo de su objeto de estudio y crea la ilusión de que es Millet quien dirige su propio relato. No es así: aquí no solo hay un gran personaje, sino, también, una película muy bien contada.

JORDI COSTA

EL PAIS

Dos entusiastes, dues forces de la naturalesa: Ventura Pons i Ignasi Millet. El primer, que necessita filmar tant com respirar,entusiasmat amb una energètica creativitat sensefre. El segon, la primera matèria ideal per al cinema de Pons, un personatge carregat de vida, injectat de potencial fílmic. De la seva unió en sorgeix un documental que casa perfectament amb la predilecció del director per caràcters d’aquest tipus, indomables, heterodoxos, com Ocaña i el Gato Pérez. 
Ignasi M. és un film molt interessant, rodat amb l’estómac, araig i amb força. És també desigual.Combina instants esplèndids –l’inici de les pastilles, la conversa amb el fill petit– amb altres de més forçats i faltats de naturalitat –la reunió amb els companys de feina, instants amb el fill gran–, en què es veu massa escenificació, massa esforços per explicar-se mútuament allò que ja saben de sobres. Hauria estat bé aprofundir una mica més, per exemple, en els seus problemes econòmic si aprofitar més els evocadors instants de solitudi de silencis que habiten a la vida de l’Ignasi. Però aquestés un film lluminós, enfi, unatroballa. 

 

TONI VALL

Ara

Sinceritat i humor
Salvador Llompart

Per parlar d’Ignasi M., la nova pel·lícula de Ventura Pons, la número 25 de la seva carrera com a director de cinema –abans havia sigut director de teatre–, cal parlar abans d’Ignasi Millet, especialista en conservació i restauració del patrimoni, professor universitari i un dels museòlegs més destacats de Catalunya. Millet ha dirigit projectes al Prado, el Reina Sofía, el Thyssen o el Museu Nacional d’Art de Catalunya, per citar tan sols algunes de les grans institucions on ha exercit la seva tasca. Però el nou film de Ventura Pons no transita especialment pel cantó erudit del prestigiós acadèmic que és Ignasi Millet. Li interessa més aviat parlar de la seva faceta com a home gai i seropositiu que, com diu el director, “va quedar atrapat en això que anomenem la crisi”. Un home, castigat per la vida, que ha volgut ser pare sense renunciar a l’homosexualitat i “que 

ha tingut la capacitat de convertir la seva dramàtica situació quotidiana (de la qual ens parla el documental) en un fet deliberadament divertit ”, afegeix Ventura Pons. Una realitat complicada de què Ignasi M. parla sense embuts, sense por i amb gran sinceritat, a més d’un envejable sentit de l’humor, hi afegiria un. Ignasi M. és el tercer documental en la carrera del cineasta, després dels celebrats estudis que va dedicar al pintor Ocaña (la seva primera pel·lícula) i al cantant i compositor Gato Pérez. Ignasi Millet, pel seu calat humà, per la seva origina l manera de pensar, s’ha guanyat a pols el dret de figurar al costat dels dos personatges anteriors.

SALVADOR LLOMPART

La Vanguardia

Ignasi M. Sin miedo al fracaso
 

Ventura Pons tiene que imponerse como director en la entrevista, pues es tal la verborrea de su protagonista que apenas le deja espacio de explicarse. No parece que le haya costado mucho someterse a ese desnudo integral que es «Ignasi M». El realizador vislumbraba en  Millet, el más extrovertido de su grupo de calçotadas, a un personaje cinematográfico que esculpe con retazos de su poliédrica existencia. Restaurador de fama internacional cuya empresa se viene abajo con la crisis, seropositivo militante, padre homosexual... La cinta no rehuye el conflico: de un gay y una madre que ahora vive con una  lesbiana sale un hijo que abraza la fe cristiana y asegura que su padre vive en pecado. 

Fracaso necesario 
«Lo importante es hablar el uno con el otro, aunque no lleguemos a ningún tipo de acuerdo», subraya el protagonista. Ni tampoco esquiva la frustración, pues detalla cómo alguien que contaba con uno de los estudios más prestigiosos de España vio cómo se derribaba: «A mis alumnos les cuento las piezas que se me han roto, nadie le habla del fracaso, pero creo que es necesario. Además de que es una de las cosas de las que más se aprende, también tiene un efecto volcán», apunta.
La cámara de Pons se detiene también en la vida de un seropositivo ahora que se trata de una enfermedad crónica pero no exenta de complicaciones. Aun así, prefiere el tono cómico a la hora de explicar, por ejemplo, que debe ingerir más de veinte píldoras diarias. Un filme rodado en plena oleada independentista no podía resistirse a tocar el asunto y más con el profundo catalanismo que impregna al personaje. «Fue una secuencia improvisada, pero la política no es lo que más me interesa en esta película», advierte el director. Sin embargo, logra uno de los momentos más interesantes del fi lme cuando el ayudante argentino de Millet se esfuerza por explicarle que más allá de las aspiraciones independentistas, muchos catalanes no saben lo que es una verdadera crisis como la que su país vivió.

 

C.DAVID CARRÓN

LA RAZÓN

Un héroe entre un millón
 

«Ignasi M.» es el tercer documental de Ventura Pons después de su celebrado «Ocaña, retrat intermitent» y «El gran Gato». Los tres tienen en común la personalidad «bigger than life» de sus biografiados y que, en cierto modo, éstos actúan como símbolo inequívoco de la época que les ha tocado vivir y de una ciudad, Barcelona, que en 35 años ha mudado de piel varias veces, de cuna cosmopolita y ultramoderna a reclamo turístico internacional. Ignasi Millet no es una celebridad del arte «underground» o de la rumba, pero su vida desafía la de cualquier culebrón. Pons le reúne con su ex mujer, con su ex socia, con uno de sus mejores amigos y con sus hijos para que los demás sean un espejo de lo mejor de sí mismo: su independencia creativa, su nadar a contracorriente, su vitalidad. Pons quiere quedarse con la parte buena, heroica, de este museólogo en paro, homosexual militante y seropositivo, aunque desaprovecha los momentos en que puede asomar el conflicto para que su retrato cuadre con la imagen que el personaje quiere dar de sí mismo.

 

SERGI SANCHEZ

LA RAZÓN

En la senda d’Ocaña
 

En el terreny literari i fílmic, la millor ficció sol ser aportada per la mateixa realitat. Ventura Pons creua de nou la difusa frontera entre realitat i fantasia mitjançant un documental amb empremtes del seu debut el 1978 amb “Ocaña, retrat intermitent”, una de les primeres pel·lícules autòctones que gosava abordar el tema de l’homosexualitat. Allà es plasmava la trajectòria del jove i irreverent pintor naïf, que després d’haver-se apagat la llumeta d’El Pardo exhibia la seva condició de provocador nat. Convertint, per exemple, les Rambles de Barcelona en un desmesurat espai de llibertat i dissidència. Desgraciadament, Ocaña moriria el 1983 als 36 anys. 

Vint-i-cinc pel·lícules més tard (incloent un altre documental: “El gran Gato”, sobre el compositor i cantant Gato Pérez), Ventura Pons assumeix el desafiament de disseccionar, mitjançant imatges hàbilment enllaçades, l’univers, entre oníric i real, d’un personatge que sembla acumular totes les desgràcies possibles, encara que sap com afrontar-les. Amb humor molt irònic i admirable desimboltura. Com el mateix afirma: “La gent viu amb moltes pors, però hi ha moltes formes d’afrontar-los”. 

Restaurador d’obres d’art, museòleg i fotògraf, Ignasi Millet Bonaventura sembla tenir-ho tot en contra. És seropositiu, ha d’ingerir 28 pastilles al dia, la seva petita empresa ha fet fallida, és homosexual, té dos fills d’una exdona paralítica, els seus longeus pares estan separats… Davant semblant proposta, l’hipotètic espectador potser hauria de fugir espaordit. No ho ha de fer. Mitjançant un personatge tan singular i que alguna vegada s’excedeix en el seu afany histriònic, Ventura Pons confecciona una fascinadora història real, transitada per éssers també autèntics i que van desgranant, amb irònica sinceritat, les seves reflexions davant una vida, la seva, aparentment ingrata i atapeïda de precipicis en els quals eviten caure.

 

LLUÍS BONET MUJICA

LA VANGUARDIA

"Ignasi M.": porque yo lo valgo
 

El personaje gay, el de la silla de ruedas, el cristiano, el reflexivo... no, no es un capítulo de la bienintencionada serie musical Glee (Brennan, Falchuk y Murphy, desde 2009). Se trata de Ignasi M. (2013), la última película de Ventura Pons. Y aquí no hay estereotipos con aroma a gominola, sino personas reales encabezadas por Ignasi Millet i Bonaventura. Si la serie habla sobre cómo sobrevivir siendo distinto (y artista) en un entorno comunitario esencial, el instituto, el film se centra en una unidad social todavía más básica: la familia. Una formada por Ignasi M., homosexual activista y seropositivo (y dedicado al arte), su exmujer con diversidad funcional y ahora lesbiana, su padre con tendencias suicidas (y artista), su madre frustrada (y artista) y sus hijos, emigrantes de éxito (y artistas, claro). Diversidad por todas partes, la de las orientaciones sexuales, las enfermedades, los estilos de vida... y el arte, sí, que actúa como aglutinante.

Pese a lo chocante de poner según qué etiquetas juntas - consideradas incompatibles con excesiva ligereza-, el retrato familiar de Ignasi M. no resulta particularmente lejano o insólito. En otros tiempos, lo poco habitual era convertido en rareza consumida con morbo, mientras que ahora, aunque lentamente, se erige en una normalidad agrandada. Por poner un ejemplo, en el siglo XVII Magdalena Ventura, llamada la barbuda por el hirsutismo que le confería vellosidad y apariencia masculina, fue convocada a la corte de Nápoles por el III Duque de Alcalá para que su pintor inmortalizara lo extraño de su aspecto. Y José de Ribera, lo Spagnoletto, obedeció a la manera de su época, poniendo el acento en la diferencia. Ahora, en cambio, iniciativas como Ignasi M. resaltan lo cercano y, en consecuencia, universal.

La diversidad mostrada en Ignasi M., por supuesto, no tiene nada que ver con el modelo familiar único e indiscutible impuesto por las ideologías políticas azules y las jerarquías religiosas púrpura, empeñadas en tildar la diferencia como motivo de ruptura, separación y cicatriz. A graznido de gaviota o zureo de paloma, desde sus foros, sus medios de comunicación, sus atriles y sus púlpitos, los sectores más reaccionarios atacan lo que se salga de una norma que, día a día, se va alejando de los hogares. Porque, lo quieran o no los azules y los púrpuras, lo llamado normal cada vez es menos normal. Pese a retóricas 
grandilocuentes y amenazadoras, con los años la ciudadanía - soberana y aconfesional, ¿no?- ha ido aprendiendo a zafarse de las dictaduras y, en consecuencia, a amar la libertad. Y a hacer de ella lo verdaderamente normal, una normalidad que se hace grande y acogedora, basada en valores auténticos como el amor y el respeto, y no en códigos memorizados o moralina recitada.

Ahí están los dos pilares en que se sustenta la flagrante normalidad del documental Ignasi M. El amor que, pese a sus diferencias, profesan los protagonistas entre sí, todos pivotando alrededor del cómico, lúcido, delirante, irreverente y comprometido Ignasi. También el respeto con que acogen sus diferencias -usamos el verbo acoger, muy distinto del perverso tolerar-. El mismo sentido del respeto, por cierto, con que se manejó el director Ventura Pons a la hora de introducirse en las interioridades de una familia sin resultar invasivo o pornográfico. Así, tanto los monólogos de Ignasi como las conversaciones con sus familiares, compañeros de trabajo y amigos sirven para visibilizar que salirse de lo que dictan algunos no implica ser un bicho raro. El bicho raro es el que no sabe amar ni respetar. Es decir, el cobarde.

Es bien conocida la predilección de Pons por las personalidades valientes, de ahí que en su extensa filmografía los tres documentales que ha dirigido cuenten las historias de personas con ese rasgo de carácter como denominador común: el pintor y travesti de Ocaña, retrato intermitente (1978), el músico de El gran Gato (2002) y ahora el museólogo y activista Ignasi M., que parece hacerlo todo porque yo lo valgo -parafraseando el conocido eslogan de L'Oréal, hoy un grito de guerra de la autoafirmación-. Y, de entre los tres, Ocaña... e Ignasi M. son retratos paralelos, pero representando la valentía aplicada a dos entornos bien distintos: de la marginalidad de la Rambla barcelonesa de finales de los 70 a la respetabilidad de un profesional que ha tenido entre sus manos los restos del mismísimo rey Pere el Grande.

Es curioso observar cómo algunas de las críticas que se le hacen a Ignasi M. tienen que ver precisamente con el deseo de verse más reflejado en su metraje. El gay hubiera querido que se enfatizara más la opción sexual de Ignasi, el seropositivo su condición inmunitaria, el parado el cierre de su empresa, el museólogo su visión del patrimonio, el padre su paternidad, el hijo su... bueno, como se llame la cualidad de hijo. De este modo, lo que se hace patente es cómo cualquiera de nosotros somos una parte de Ignasi o de los suyos, y que gracias a su generosidad y al ojo clínico de Ventura Pons queda claro que la diferencia, en la vida o en el arte, no es tan rara como nos la pintaron.

 

PERE PARRAMON

EL HUFFINGTON POST

Ignasi M.
 

Amb Ignasi M., Ventura Pons sembla retor nar als propòsits d’Ocaña – retrat intermitent (1978): bastir un documental al voltant d’un home carismàtic que li permeti abordar tant les inquietuds d’una època com una forma concreta de viure la (homo)sexualitat. Pons converteix Ignasi Millet, museòleg víctima de la crisi econòmica, gai separat d’una dona amb diversitat funcional, pare de dos fills, independentista i apassionat de la vida, en l’objecte d’un retrat que va construint sobretot a partir de les converses del protagonista amb gent del seu entorn. D’aquestes xerrades es destil·len temes com la identitat, l’amor a l’art, el país, la paternitat, la religió, la crisi... La pel·lícula grinyola de vegades per forçar massa les situacions, en lloc de buscar-les o trobar-les; per no aturar-se en els assumptes més espinosos i per repenjar-se en excés en la personalitat de l’Ignasi. La intenció de Pons és clara: vol oferir un film optimista malgrat tot.

 

EULALIA IGLESIAS

TIME OUT

Retrat d’un home amb humor i en crisi
 

Ventura Pons aporta amb el seu nou film un retrat d’Ignasi Millet, conservador i restaurador del patrimoni, homosexual que va mantenir una llarga relació amb una dona, amb la qual hi té dos fills, seropositiu encadenat a la medicació. Com en el cas d’Ocaña, un retrat intermitent, el primer film de Ventura Pons i en el qual hi vibra la Barcelona llibertària emergida després de la mort de Franco, i El gran Gato, amb la qual va retornar al documental fent bategar una Barcelona multicultural, 

Ignasi M. no només vol ser el retrat d’un personatge real, sinó que vol esbossar el d’una època, tan marcada per la crisi, que no només és econòmica, i a Catalunya per un desig independentista. En el cas d’aquest nou film, alguna cosa s’hi esbossa, però potser no amb la força dels dos anteriors, sobretot en el cas del protagonitzat per Ocaña. I potser això es deu al tarannà, fins i tot podria dir-se a la virtut, d’Ignasi M.: el seu humor per afrontar les més diverses contrarietats que fa que resultin simpàtics ell i el film, però que a vegades provoca un registre una mica anecdòtic en els monòlegs i algunes converses (amb pares, exdona, fills, amics) que estructuren el documental. Ignasi Millet, doncs, és un conservador i restaurador i, per tant, sap què vol dir treballar amb un material sotmès al desgast del pas del temps i fins i tot ruïnós. Amb la crisi, i potser arran d’una mala gestió insinuada, s’ha arruïnat, però no renuncia a restaurar-se l’ànim cada dia. Això mentre que s’esforça a conservar el seu cos. Hi palpiten també antigues ferides, derivades de la relació problemàtica dels seus pares (interessantíssimes les converses amb cadascun) i d’alguns equívocs amb l’exdona i fills. No es diu tot i això està bé: ho podem imaginar per pensar també sobre nosaltres mateixos.

 

IMMA MERINO

CINEMA

Ventura Pons filma la vitalidad de un homosexual
 

El cineast a Ventura Pons presentó ayer Ignasi M., su tercer documental, que se adentra en la vida de un prestigioso museólogo gay y seropositivo que, de la mano de una compleja familia, encara sus problemas dando una lección de optimismo y transmitiendo unas inconmensurables ganas de vivir. Ignasi Millet, personaje protagonista del nuevo filme documental del director catalán, que ya ha pasado por más de 15 festivales y se estrenará el 31 de enero, es un exitoso y vital museólogo, cuya empresa quiebra con la crisis, y que, con sinceridad y humor, intenta afrentar su depresión y su enfermedad gozando de cada minuto de la vida. “A veces la realidad supera la ficción”, subraya Pons al referirse a la vida de Millet, un personaje poliédrico, íntimo amigo del director catalán, que delante de las cámaras expone a su creativa y compleja familia, formada por una madre reivindicativa, un padre suicida, una ex mujer en silla de ruedas que descubre su lesbianismo y unos hijos emigrados a Londres, uno de los cuales se ha convertido al evangelismo. “Esta es una película sobre la libertad”, señala Pons quien ha explicado que pensó en hacer un documental sobre su amigo Millet porque es una persona que le “emociona” por su “valentía y actitud”. Temas como el sentimiento paternal de un homosexual , la lucha contra el sida, la impronta familiar o la crisis económica son algunos de los temas que destila el film que, gracias a su espontáneo protagonista, convierte el dramatismo cotidiano en un hecho delirante y divertido. 
“No me importa mostrar mi vida si consigo hacer militancia de la homosexualidad y ayudar a personas que se encuentren en mi situación”, ha explicado Millet quien ha reconocido que mostró todas sus cartas a Pons porque “confiaba plenamente en él ”. Gracias a su sinceridad y su sentido del humor el personaje consigue tejer una complicidad con el espectador desde el principio, una relación con la cámara que Millet desarrolló después de que el director le recomendara explicar la primera escena del filme –en la que el personaje relata para qué sirven las 29 pastillas que toma a diario– como si se tratara de “una película de Woody Allen”. “Ha sido como hacer un patchwork de pedacitos de mi vida”, ha señalado Millet, que ha comparado el proceso de grabación con el de una terapia que le ha ayudado a ver su trayectoria a través de los ojos del director. Millet y Pons se han mostrado muy satisfechos con la “buena acogida” que tiene la película que ya ha recibido distintas ofertas para convertirlo en un símbolo benéfico de lucha contra el sida.

EFE

GRANADA HOY

Ignasi M.
 

NI GANDHI ni Luther King. El faro para iluminar a Artur Mas tendría que ser Ventura Pons, un señor que lleva proclamando una declaración de independencia al año desde, je, 1978. Igual que hiciera con Ocaña, ahora documenta otro tesoro oculto catalán: Ignasi M., museólogo, seropositivo, vitalista y con familia extraña y fascinante (¡spin-off para el padre!). El resultado es un retrato intermitente, conversacional y algo abrupto que demuestra que hay gente que, siendo atea, se ha ganado el cielo.

J.C.

CINEMANIA

La vida y nada más
 

El regreso de Ventura Pons a las salas de cine, tras su excelente tv-movie sobre Mercé Rodoreda (Un berenar a Ginebra), es doble o triple. Primero, porque ha elegido la vía del material documental, en parte como si volviera a sus tiempos de Ocaña, retrat intermitent (1977), su primer largometraje, sobre todo porque Ventura conoce muy bien a Ignasi y a su entorno. Segundo, porque logra ficcionar de tal modo —la planificación, el ritmo, pero también los aspectos increíbles de la vida del protagonista— que el espectador puede trascender lo documental y lo anecdótico en beneficio de una interpretación universal más acorde con la ficción. Ytres, porque esta magnífica película nos vuelve a colocar ante ese lado inquieto y arriesgado de Ventura que tanto ha hecho por su cine. La película fue presentada en el festival de Toronto y debería producir un orgullo a quienes tenemos algo que ver con el cine que, probablemente, irá llegando en cuanto la vayan conociendo más y más espectadores. La película, aparentemente dedicada a seguir los pasos de Ignasi, nos coloca ante una serie de realidades y sugerencias realmente apasionantes: se habla de homosexualidad, de SIDA, de familia (los padres, la esposa, los hijos), de creencias y agnosis, de arte -creación, restauración, conservación-, de discapacidades, de centros de salud y, muy especialmente, de sentimientos. Una obra realmente rica, por supuesto dada la personalidad del pro- tagonista, fundamentalmente por el trabajo y la intervención del cineasta, quien nos demuestra de manera palpable las verdades y complejidades que pueden ofrecerse al espectador partiendo del referente documental. Y, con la misma complicidad que evidencian cineasta y personajes, unas constantes dosis de humor que determinan la diversión asegurada que acompaña a toda la película, algo tremendamente palpable en muchas de las conversaciones.

LLORENS

CARTELLERA TURIA

Please reload