• Facebook - White Circle
  • Twitter - White Circle
  • Vimeo - White Circle
  • YouTube - White Circle

© 2015 ELS FILMS DE LA RAMBLA S.A. ||  VENTURA PONS

Quinze històries, contemporànies i algunes històriques, basades en relats de Quim Monzó i dirigides per Ventura Pons.

 

VENTURA PONS

2010
MIL CRETINS
MIL CRETINS

Quinze històries, contemporànies i algunes històriques, basades en relats de Quim Monzó i dirigides per Ventura Pons, on, en clau d’humor i amb valentia, es passa comptes amb el dolor, la vellesa, la mort i l’amor però sobretot amb l’estupidesa humana, sense concessions, mirant a la cara el díficil equilibri entre vida i misèria humana.

 

 
MIL CRETINS
VO/
 
MIL CRETINS
VO/
 
MIL CRETINS 

EL PERQUÈ D'AQUESTS CRETINS

Fa més de quinze anys, al juny de 1994, vaig rodar la meva primera pel·lícula sobre textos d’en Quim Monzó, El perquè de tot plegat.

 

Amb en Quim, comparteixo dècades d’amistat i diversos treballs. Ens vàrem conèixer arran de la publicació, el 1978, del seu primer llibre de contes, Uf, va dir ell, llibre que vaig devorar i que em va deixar absolutament trasbalsat per la seva originalitat, transgressió, impetuositat, capacitat de síntesi, modernor... Ens vàrem fer amics i li vaig proposar escriure plegats un guió “original”. En aquella època jo estava molt equivocat amb un fals prurit, molt de cineasta europeu engagé i que més endavant òbviament (o santament) he superat, de considerar que les pel·lícules havien de partir d’històries originals expressament creades per al cinema, rebutjant la gran tradició de les adaptacions a partir de textos literaris.

 

El cas és que ens vàrem posar mans al guió i després d’uns quants mesos i moltes reunions de treball ho vàrem deixar per impossible (el text em sembla que dorm amagat a les golfes del meu despatx) ja que no li veiem cap mena de consistència dramàtica que ens satisfés. Més endavant quan en Monzó va viure un any a Manhattan, on ens vam veure bastant, li vaig demanar que em traduís al català les tres peces teatrals que composenTorch Song Trilogy del gran Harvey Fierstein i que estrenàrem, amb més pena que glòria, amb el títol de Tres boleros una malaurada nit de fred i neu a Barcelona l’hivern del 82.

 

Durant més d’una dècada en Quim va seguir escrivint, va temptar la novel·la, però jo estava penjat dels seus relats que llegia apassionadament, llibre darrera llibre, mentre jo seguia fent cine. Al 93 quan publicà El perquè... és quan em plantejo una obvietat; si el que m’agraden són els relats, perquè no intentar buscar-hi una translació cinematogràfica. Aquesta història l’he explicat a bastament; rellegeixo tot Monzó, vaig fotocopiant els textos que m’interessen i els divideixo en dos munts. El més gran correspon, en diferència, a relats realistes sobre problemes en les relacions humanes: comunicació, amor, desamor, desig, encant, desencant i uns quants, pocs, el munt petitet, són els de clau fantàstica. Furgant en aquests darrers me n’adono de que n’hi han dos, un sobre la voluntat – el de l’home entossudit en ensenyar a parlar a una pedra – i un altre sobre el dubte – el del boletaire, que va interpretar el gran i enyorat Pepe Rubianes, que es troba al bosc amb un gnom, un nan malcarat, que li ofereix el que vulgui, però ell dubta, no sap ni què espera ni què desitja de la vida. Veig que ambdues histories són com les dues cares de la mateixa moneda, la voluntat i el dubte, les dues peces que mouen el motor de la vida i les utilitzo para emmarcar un fris minimalista amb tretze histories més, realistes, que situo al mig.

 

Amb les histories realistes vaig bastir l’esquelet intern del film que, conceptualment, se’m va ocórrer ordenar amb estructures dramàtiques diferents. Vaig barrejar monòlegs a càmera, dialogació tradicional, histories explicades amb veu en off, i així em va anar creixent aquest fris tremendament divertit, jugant amb distints conceptes narratius amb variacions en el seu tractament. El plaer per la cosa nova, per el no repetir-me que és una constant de la meva feina, que em va començar quan dirigia teatre.

 

Quan li vaig explicar al Quim que tenia al cap la idea de portar els seus contes al cinema, em va dir que era impossible. Després, al llegir el guió, em va dir quelcom semblant al que uns quants anys després em va repetir David Leavitt amb el guió que havia escrit de la seva novel·la, The pageturner, títol que vaig canviar per Food of love: ambdós no veien, no se n’assabentaven de les possibilitats cinematogràfiques dels seus textos. Un llibre és un llibre i una pel·lícula, una pel·lícula, així de simple. La meva mirada és la del cineasta que troba una història d’un altre en la literatura i que la converteix en pròpia. El perquè.. em va servir per a reflexionar sobre la vida i el treball, en clau d’entreteniment. Significava a la vegada la necessitat de buscar nous temes i conceptes narratius que arribarien amb les meves properes pel·lícules.

 

Perquè tornar a en Monzó després de l’èxit d’El perquè..? Crec que és molt fàcil explicar-ho. Segueixo adorant els seus contes, crec que cada cop fereixen més i el contingut temàtic de la seva darrera obra pateix d’una evolució semblant a la que he experimentat personalment o com, suposo, la majoria de la meva generació. En Quim, amb els anys, ha derivat des de la seva indagació al voltant de les relacions humanes cap a “passar comptes amb el dolor, la vellesa, la mort i l’amor” però sobretot amb l’estupidesa humana, sense concessions, mirant a la cara el difícil equilibri entre vida i misèria humana. Sense renunciar mai al sempre omnipresent humor, però la vida, amb els anys, es veu d’una altra manera.

 

Però sobretot m’he posat en aquest projecte perquè donant-li moltes voltes he trobat una estructura narrativa absolutament diferent. Mil cretins no té res a veure amb el fris minimalista d’El perquè... Conceptualment se m’ha ocorregut establir una narració dividida en tres parts – una petita burla dels tres actes convencionals – que presenta un hipotètic narrador, escriptor de guions de cine. A la primera ens trobem amb vuit histories sobre la permanent estupidesa d’aquests pobres insectes, els humans, de tall contemporani. A la segona, revisem sis contes històrics amb situacions i personatges mítics, reals o no, tant li fa, de tots coneguts i per això serà explicada com si es tractés de cinema mut – una opció que em sembla molt divertida, a la vegada que de pas redim homenatge a la gran tradició escenogràfica catalana del tombant segle XX. A la tercera, on només hi ha una història, l’escriptor assisteix desesperat a la never ending agonia dels seus ancians pares que l’obliga a revisitar la seva infància, la seva vida familiar. Ell no pot més i quasi entra en una depressió però finalment serà salvat per l’aparició de tota la colla dels personatges dels catorze episodis que hem vist a les dues primeres parts, el fruit de la seva imaginació, que li demanen que no els abandoni i que segueixi amb ells més i més. És a dir, la pròpia capacitat de creació, d’inventiva, la teva dedicació a una feina que dona sentit a la teva existència et pot salvar del trist pas per la vida.

 

Estructurar, donar continuïtat i tenir un discurs coherent, des del punt de vista cinematogràfic, utilitzant diversos contes no és fàcil, però a mi, precisament, m’agraden les coses difícils. I ara que reincideixo en el salt de circ ho faig amb la xarxa de seguretat que suposa el meravellós èxit internacional que vaig tenir amb el meu primer Quim. Èxit que ens guanyàrem a pols ja que ningú creia en la pel·lícula però com que, amb el treball i les idees, sóc molt tossut, vaig lluitar i a la vista hi han els resultats. Amb el temps he anat descobrint el gran plaer que em produeix jugar amb estructures distintes i embarcar-me en construccions narratives diferents de les convencionals. És una mica la marca de la casa.

 

Mil cretins va de tot això, de les histories del Quim, del meu plaer per la cosa nova i de la confiança que tinc en què el públic ho voldrà compartir amb nosaltres.Ventura Pons

 
MIL CRETINS

Una producció d’

ELS FILMS DE LA RAMBLA, S.A.

 

amb la col·laboració de

TELEVISIÓN ESPAÑOLA, S.A.

TELEVISIÓ DE CATALUNYA, S.A.

 

Guió de

VENTURA PONS

 

Basat en l’obra de

QUIM MONZÓ

 

Direcció i Producció

VENTURA PONS

 

Directora de Producció:

MAITE FONTANET

 

Música:

CARLES CASES

 

Fotografia:

JOAN MINGUELL

 

Muntatge:

PERE ABADAL

 

Art Director:

BEL·LO TORRAS

 

Ajudant de direcció:

FINA SENSADA

 

So Directe:

ALBERT GAY

 

Laboratori:I

MAGE FILM

 

Estudi Muntatge i So:

INFINIA

 

Distribució a Espanya i Andorra:

BADITRI

 

Distribució Internacional:

LATIDO

 
MIL CRETINS
 
MIL CRETINS

Festivals:

Seattle, (USA) 

Montpeller (França)

Taormina (Itàlia)

Moscou (Rússia)

Bogotà (Colòmbia)

Manchester (UK)

Luxembourg (Luxembourg)

Belgrad (Sèrbia)

Istanbul (Turquia)

Varsòvia (Polònia)

Galway (Irlanda)

London SC (UK)

Manila (Filipines)

L'Havana (Cuba)

Caracas (Veneçuela)

Santo Domingo (República Dominicana)

Mèxic (Mèxic)

Bombay & Chennai (Índia)

Mèxic D.F. (Mèxic)

Santiago de Compostel·la ( Espanya)

Heidelberg ( Alemanya)

 

Premis:

Ventura Pons: Zlatni Pecât (Belgrade, Sèrbia)

MIL CRETINS

Tras un único pinchazo serio en su ya larga y fértil carrera, la precedente 'A la deriva',Ventura Pons recupera en 'Mil cretinos' su mejor músculo, el de la etapa en que encadenaba una pieza maestra tras otra ('Actrices', 'Caricias', 'Amigo/Amado') y que precisamente abría 'El perquè de tot plegat', una película de “sketches” inspirada, como la que ahora nos ocupa, en un libro de relatos de Quim Monzó. Pons capta y transmite muy bien esa brillante mirada irónica a la absurdidad que rige las conductas humanas, tan característica de Monzó, pero acaso eche un barniz de alegría a su espíritu, más negro en la página escrita que en la pantalla. Por lo menos en los dos espisodios de la residencia de ancianos, que en Monzó tenían una profunda amargura que ahora ha perdido, probablemente por las interpretaciones jocosas de Joan Crosas (el primero) y Joan Borràs y Carme Molina (el otro).

 

Pero, como de costumbre en las comedias corales de Pons, la fluidez de la narración y la elegancia de la puesta en escena, la exquisita dirección de actores (un multirreparto en estado de gracia) y la hábil interconexión de personajes entre episodios distintos atesoran un “savoir faire” mayúsculo. Pons consigue, por ejemplo, que un relato tan preciso en su escritura, en las palabras, como el de la anciana solitaria que se despoja de sus objetos (cuyo plano final es casi un “remake” de 'La conversación' de Coppola), sea ciento por ciento visual: sin una línea de diálogo. ¿El mejor “sketch”? Hay un puñado de buenísimos, pero si hay que señalar uno, este crítico se quedaría con el del escritor consagrado y el joven aspirante a escritor y fan suyo. Y luego está ese desfile de cuentos y leyendas clásicos formulados como cine mudo, todo un desafío estético, bellísimo, digno del Rohmer de 'Perceval el galo'.

Jordi Batlle

Fotogramas

Ya que tiene un título numérico, completémoslo con algunas cifras: “Mil Cretinos” adaptación de 15 relatos de Quim Monzó, es la película número 22 de Ventura Pons, que celebra con ella el 25 aniversario de su productora, Els Films de la Rambla. Hecha la matemática, la estética: Pons retoma la línea iniciada hace 16 años con “El porqué de las cosas”, su primera reelaboración del mundo literario de Monzó, y que propicio una notable serie de títulos posteriores, modelos casi todos ellos de un cine de base literaria de carácter bien poco académico que todavía está por reconocérsele (Ventura, niño mimado de los festivales internacionales, suele quejarse del poco eco de su trabajo en España o, al menos, fuera de Catalunya).

 

Sus últimos films habían decaído un poco respecto al nivel de “Caricias” y “Morir (o no)” pero ahora el Ventura Pons estructural, o como prefiere él, minimalista, retorna en todo su esplendor. Estamos ante una obra fuertemente narrativa, también, por la separación en capítulos y el interruptus continuo de una narración modular que recomienza a cada poco, por los sutiles ecos y rimas entre las viñetas, por la presencia de un narrador que es un trasunto conjunto de Pons y Monzó, y por ese maravilloso final pirandelliano en el que el narrador se ve vindicado por sus criaturas. Además, está el trabajo siempre sorprendente y notable de unos actores que no son los de siempre, precisamente (si bien aparece Julieta Serrano), que no tratan de hacerse querer, que no se empeñan en sobreexplicar a sus personajes. Y finalmente está la presencia en sordina pero elocuente y pregnante de una ciudad que nos recuerda que Pons es el emblema de una “escuela de Barcelona” formada por él solo. A ver si consigue ser por fin profeta en su tierra.

Antonio Weinrichter

ABC

El cineasta divide el film en tres periplos, en uno de los cuales rinde homenaje a la escuela “noucentista” y a los orígenes del cine. Casi un Rohmer.

 

Ventura Pons ha vuelto en forma. Ha vuelto tomando las riendas de un proyecto planteado con las cualidades que él mejor domina, y ha vuelto a Quim Monzó aunque no a ‘El perquè de tot plegat’, con la que sólo se asemeja por el despiece de múltiples breves historias en su primer tercio, y en la mordacidad controlada de algunos pasajes, pero con una desconfianza muy superior sobre el vivir y el mundo en que todo transcurre, y con muchísima más libertad formal.

 

Para comenzar, por la estructura, dividida en tres periplos: el primero, breves que no leves apuntes de la condición humana entre los que destacaré dos. Una historia de escritor y trepa teñido de Dafnis Balduz al desnudo, excelente actor acechando a Francesc Orella. La evolución de su mirada de hiena divina, de la inocencia al poder, es antología de actor. Y una segunda historia, la de Julieta Serrano post mortem, arrancándose la vida, el papel pintado y las uñas si cabe, en un angustioso tour de force digno de Polanski y Catherine Deneuve.

 

Pero luego ‘Mil cretins’ da dos tumbos espectaculares: el primero un homenaje a la escuela noucentista de los forillos pintados teatrales catalanes, rescatados del Institut del Teatre, con los que construir un puñado de bobinas breves film d’art, homenaje también al origen del cine y sus grandes relatos de la historia resumidos en cuatro gestos pintados a mano. Casi un Rohmer y casi suicida, por su humor tan tontito como lo era la gesticulación de Asta Nielsen.

 

La media hora final es cuento nórdico, sobre el toc toc de la muerte a la puerta, en el que el autor –¿cuál… Ventura, Monzó, Jordi Bosch, todos?– observa el disparate de sobrevivir demasiado como el triunfo del fracaso o el fracaso del triunfo del genio humano. Pons echa mano de su conocimiento meticuloso del mundo actoral catalán y arranca de su retiro a una pareja de veteranos jubilados: Borrás y Molina, valientes, sensacionales en su decrepitud impostada. Libertad, libertad formal, libre de modos y ataduras.

Alex Gorina

Guía del Ocio

El estreno de El perquè de tot plegat (1995), película basada en el libro homónimo de Quim Monzó, supuso un importante punto de inflexión en la carrera de Ventura Pons, que, tras debutar con un valioso testimonio contracultural -Ocaña, retrat interminent (1978)-, parecía hasta entonces cómodo en un registro de comedia urbana y ligera. El cineasta ganó en ambición y sed de desafíos y compartió generosamente con su público su irreprochable paladar como consumidor cultural omnívoro, a través de arriesgadas adaptaciones de textos teatrales o narrativos o de musicales tan notables y heterodoxos como El gran Gato(2003). La celebración de los 25 años de su productora le ha llevado a retomar el talismán Monzó, con resultados desiguales.

 

Mil cretins adapta nueve cuentos de la última recopilación de Monzó, a los que se suman textos procedentes de Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury, El perquè de tot plegat y El millor dels mons. Pons no lo tenía fácil: la escritura de Monzó ha llegado a tal grado de depuración que pensar en un casting supone ya una traición inevitable. Cada uno de sus relatos es como una frágil pero precisa pieza de origami: traducirlo a imágenes es transformar el origami en aparatosa escultura de bronce. En la pantalla, algunos de los relatos parecen lo que nunca fueron: una ocurrencia, solo una idea ingeniosa.

 

Pons divide su película en tres partes. En la primera, diversos relatos de Monzó construyen un mapa interconectado de mezquindades, miserias, humillaciones y crueldades en sordina. La segunda -la más ingenua en las decisiones de estilo que toma el director- agrupa ese tipo de piezas donde el escritor, al desarticular situaciones arquetípicas de la tradición literaria, se acerca al Robert Coover de Zarzarrosa. La tercera lo cierra todo a través de un único relato donde las obsesiones que recorren el libro de Mil cretins -la vejez, la decadencia de los padres- se colocan en primer plano para dar forma a la pieza más rotunda de un puzle irregular.

Jordi Costa

El País

Años después de haber emprendido un giro muy personal con la sugestiva El perquè de tot plegat / El porqué de las cosas (1994), Ventura Pons vuelve a adaptar relatos de Quim Monzó, caracterizados por su capacidad reflexiva, irónica y desmitificadora. El film se estructura, a partir de esos quince relatos, en dos grandes bloques entre un prólogo y un epílogo (o tercer bloque, según se mire) no menos significativos. El primero de esos bloques atiende historias de ahora mismo, definidas y observadas por / desde la cotidianidad, generalmente dotadas de un palpable humor negro y una ácida consideración de la mediocridad humana, destacando dos pequeñas obras maestras: el relato del maduro escritor (Francesc Orella) enfrentado al joven aprendiz, y la minuciosa tarea de la anciana señora (Julieta Serrano), desmontando su hogar… y su propio cuerpo. El segundo, de una gran belleza y concebido como claro homenaje al cine saliente, revisita una serie de personajes y fábulas del pasado y de la tradición humana cuyas contradictorias enseñanzas llegan hasta nuestros días: la anunciación a María, la bella durmiente del bosque, Guillermo Tell, Robin Hood, etc.

 

La combinación de ambos estilos, capaz de provocar un curioso extrañamiento, así como la complementaria mirada de los respectivos tratamientos y referencias - la familia, la economía, la propiedad, la escuela, la buena educación, el sexo, el éxito social, el suicidio… - evidencian la vocación de respeto de Ventura a los textos de Monzó y, al mismo tiempo, su capacidad de riesgo, no sólo por el malestar o la desazón que provocan personajes y diálogos, nada ajenos a un severo desenmascaramiento de la sandez humana, sino también por la osadía de cambiar de registro y trasladarnos de un lenguaje a otro (y eso que los fondos de ese cine mudo, que invita a pensar en Segundo de Chomón y en Meliés, son sencillamente maravillosos) sin apenas concesiones en uno u otro universo. Un film insólito, pues, culto y vitriólico, que cuenta con brillantes interpretaciones y nos transmite la perfecta sintonía entre escritor y cineasta. Sin olvidar, como de costumbre, la excelente partitura de Carles Cases. No dejéis de verla y escucharla, por que aun producida con la ayuda de las televisiones, su disfrute en una sala de cine es suculentamente mayor. Salvo para determinada clase de cretinos…

Antoni Llorens

Cartelera Turia

Please reload

 
 
Mil cretins 04.jpg