• Facebook - White Circle
  • Twitter - White Circle
  • Vimeo - White Circle
  • YouTube - White Circle

© 2015 ELS FILMS DE LA RAMBLA S.A. ||  VENTURA PONS

OH, QUINA JOIA!

SINOPSI

En Berenguer és de Valls i des de petit té una gran passió: ser actor. Lluita amb totes les seves forces, però l'època que vivim no li posa res fàcil als joves.

 

A casa, el seu avi, un patriarca autoritari, passat de rosca, està en contra de la seva "passió equivocada": només gaudeix portant mulates joves que el facin sentir un home com déu mana. I els pares fent la gara-gara.

 

A Barcelona, ha trobat una ciutat amb un gran ventall de coses a fer i on somiar en allò que desitja. Com l'Ovidi, company de promoció del teatre, plegats se les empesquen engegant aventures sense un ral fent de tot i més per trobar el seu lloc en l’escena, però la cosa no acaba de rutllar.

 

Una casualitat descobreix una notícia que el sacsejarà. En Berenguer es troba amb un bitllet per viatjar a Los Angeles, on en sis dies i cinc nits buscarà un secret enterrat durant molts anys.

 

Potser una persona l'espera fa dècades a l'altre banda de l'oceà. Ann Joy, una actriu apareguda per brillar encara més agafada de la seva mà.

 

El viatge a Califòrnia canviarà el seu destí, la seva manera d'entendre el món i la terra que l'ha vist néixer i qui sap, la seva vida? Serà un viatge emocional curt i potent ple de somriures i, qui sap, si d'alguna llàgrima.

En Berenguer és de Valls i des de petit té una gran passió: ser actor. 

Una casualitat descobreix una notícia que el sacsejarà. En Berenguer es troba amb un bitllet per viatjar a Los Angeles, on en sis dies i cinc nits buscarà un secret enterrat durant molts anys.

El viatge a Califòrnia canviarà el seu destí, la seva manera d'entendre el món i la terra que l'ha vist néixer i qui sap, la seva vida?

2016
OH, QUINA JOIA!
 
 
 
OH, QUINA JOIA!
VO/
OH, QUINA JOIA!
OH, QUINA JOIA!
 
OH, QUINA JOIA!

NOTES DEL DIRECTOR

COMÈDIA, COMÈDIA!

Moltes vegades he escrit sobre el meu vell plaer per la comèdia. N’he fet un munt! I potser em repetiré, però és el que penso. La comèdia és el gran desafiament, el gènere que, vagis on vagis, té més públic que el drama, però sense el seu reconeixement social. Això és un fet.

 

En qualsevol país, i més en el nostre, fer riure es considera un art menor i, en canvi, a les llàgrimes se'ls hi dóna una pàtina de qualitat. Malgrat la meva antiga afició, que em ve del teatre, per formes narratives lliures i gens convencionals, sempre m'han agradat els gèneres i no m'importa saltar d'un a un altre, d'un drama a una comèdia o de la ficció a un documental mentre m’apassioni el que explico i senti que existeix la meva mirada en la narració. La mirada del director.

 

Fa temps vaig descobrir que, en el cinema, a les comèdies, al marge de la seva dificultat conceptual, on la història s'ha de bastir com una bomba de rellotgeria, també hi ha d’haver molta passió. A la vegada, la mateixa naturalesa del gènere les converteixen en tremendes armes de precisió en mans dels directors ... quan és té de veritat alguna cosa per explicar.

 

L'humor en les seves diverses formes permet sòlids nivells de provocació difícilment imaginables en el drama. Una bona constatació que cal tenir en compte quan et proposes un tema. Drama o comèdia?

 

A “Oh, quina Joia”, l’objectiu d ́en Berenguer, el xicot protagonista, és triomfar com a actor, en mig de les dificultats que tots els joves pateixen, en el món artístic. I demostrar-se ell mateix, als amics, a la família, que hi ha una vida lluny del poble i de la tradició familiar, marcada per un avi, més antic que la tinya, totpoderós, que deixa molt de desitjar, la rutina del dia a dia i les poques oportunitats que troba a una gran capital, com és Barcelona.

 

 

Fins que, després de mil i una trifulgues, per l’atzar, - ai! l’atzar-, un entrellat de casualitats fa que descobreixi una notícia que sacsejarà molt fortament la seva vida. De la nit al dia, en Berenguer es troba amb un bitllet a les mans per viatjar a Hollywood, on en sis dies i cinc nits haurà de buscar un secret, amb una forta càrrega identitària i emocional, enterrat durant molts anys i que sembla que el seu millor amic, l’Ovidi, ha rescatat de l'oblit.

 

Una persona molt important de la que ell mateix en desconeixia l'existència viu en silenci des de fa molt de temps a l'altra banda de

l'oceà. Una joia que porta molts anys brillant lluny seu, amb un ADN que els uneix, ara ha aparegut en el mapa per brillar, encara més, agafada de la seva mà.

 

Serà aquest viatge a Califòrnia el que canviarà el seu destí, la seva manera d'entendre el món i la terra que l'ha vist néixer i qui sap, si la seva vida? Sens dubte, segur que serà un viatge emocional curt i molt potent ple de somriures i qui sap si d'alguna llàgrima.

 

Després d'haver passejat, en els meus anteriors treballs, el meu interès narratiu entorn de temes més transcendents, més dramàtics, he sentit novament la crida de la comèdia. Potser perquè en les vivències d’aquesta parella crec que els espectadors poden trobar una bona història. Una bona història, sí, la mare de totes les pel·lícules, que em permet un repartiment d'aquells en els que hi crec cegament. O perquè m’he sentit fascinat per les possibilitats de fer una simbiosi amb un tipus d'humor basat en aquests éssers, diferents, propers i llunyans, fràgils en el fons, en la lluita quotidiana en uns mons tan diferents. És la suma i el plaer de tot això, afegir al rigor del concepte de la posada en escena i de la interpretació, l'emoció i la tendresa d'uns éssers en uns paisatges únics i que, com a tantes de les meves pel·lícules, van a la recerca d'una mica de realització i de comunicació en mig la voràgine dels temps que ens ha tocat viure.

 

Tornar a la comèdia, quin plaer, uf!

VENTURA PONS

 
OH, QUINA JOIA!

Una produció d’ ELS FILMS DE LA RAMBLA, S.A.

Director, Guionista i Productor  :  VENTURA PONS

Coguionista :  RICARD FARRÉ

Director de Producció  :  XAVI DOMÈNECH

Director de Fotografia  : ANDALU VILA-SANJUAN / TITO ARCAS

Director de Fotografia EUA  2ª Unidad:  ANDREA RESMINI

Art director  :  BEL·LO TORRAS

Construcció decorats : THE KRAKEN PROJECT / RICARD VALLVERDÚ

Maquillatge : MARU ERRANDO

Música  :  ALBERT GUINOVART, GATO PÉREZ I ALTRES

Muntatge  :  MARC FARRERAS

So Directe  :  NATXO ORTÚZAR

Mescles So  :  XAVI SAUCEDO / POLFORD

Efectes Digitals   :  NEGRETE FILMS VFX

Subtitulat : IMAGINABLES

 

v.o. en català i una mica d’anglès

 

Rodatge a Valls, Barcelona, Bellaterra i Los Angeles (EUA)

Abril, Maig i Juny 2016

 

© ELS FILMS DE LA RAMBLA, S.A

 
OH, QUINA JOIA!
 
OH, QUINA JOIA!

Bogotà Film Festival (Colom

bia)

OH, QUINA JOIA!

Estic molt content d’haver fet l’avi Ramon. Em sembla que ha quedat un personatge molt espontani, natural, vital.  Jo mateix he rigut amb mi mateix, cosa que no m’havia passat mai. Gràcies, doncs, pel regal del personatge.

 

La pel·lícula és pura delícia. D’entrada és una pel·lícula blanca, però de mica en mica van apareixent les càrreges de profunditat que hi ha a dins i arriba a ser una crònica molt eficaç del que ha passat en aquest país els últims anys i com ha arribat al que és ara. I tot aixó, no amb grans discursos sinó amb una petita, íntima i molt tendre peripècia familiar.

 

Hi ha moltes coses més, per descomptat: el món dels actors que comencen, el repàs –amb molta estimació- d’un Hollywood que ja no hi és, el retrat d’una família que a mi em sembla molt catalana, la proximitat –i la complicitat- que dóna el fet de parlar a càmera… I tot això, amb una netedat impressionant. És com una destil·lació del teu estil. Potser el que més m’agrada és aquesta netedat en tot: en la buidor del quadre, on només hi calen les cares dels actors i prou, la senzillesa i quasi minimalisme dels ambients, etc. I la lluminositat! Hi ha molta llum. Sempre. Tot és clar i net. Tot blanc. Tot directe. 

 

Tothom està molt bé. La Teresa, a mesura que avança es va fent mestressa del personatge, més lliure, més plena. M’ha agradat molt. I el nano, també. La Carulla, la colla d’amics americans, la Moreno, manant i tallant el bacallà, com és habitual en ella… I el Pedro Ruiz!!! M’ha deixat bocabadat! Extraordinari! Tot un recital! Un gran encert!

JOSEP MARIA POU

Actor i Director.

Me ha encantado, ¡que alegría de película!

MARIA DELGADO

UK

Moltes gràcies per compartir aquesta última joia de Ventura Pons. 

 

L’evolució de les fotografies penjades al menjador de la família és tot un masterclass de narrativa cinematogràfica i un gran resum de la història recent de l'estat espanyol.  En Josep Maria Pou està sensacional i amb el seu personatge es tracta un tema per a mi molt important, el de la participació de certa burgesia catalana en el projecte franquista.  Crec que aquest tema, per si sol, ja seria mereixedor d'una pel·lícula que jo crec que hauria de ser en scope i amb l'estil de l'últim Visconti.

 

Però com Ventura Pons sempre ha demostrat molt bé, amb l'humor es poden dir moltes coses i molts cineastes hi han cregut en aquest axioma, entre ells un dels meus preferits, Billy Wilder.

M'agrada que s’abordin tants temes importants, com la relació entre catalans i valencians (i és que som molts més semblants del que alguns voldrien), la situació nacional a Catalunya, el present i futur del mon de les arts i la necessitat vital de ser nosaltres mateixos. 

 

Els 'connoisseurs' reconeixerem les picades d'ullet als Texas i a l'Ignasi!  Reconforta comprovar que la vitalitat i el mirar endavant no està limitat a cap grup generacional i m'agrada l’homenatge als clàssics, que és ben merescut i gens nostàlgic.

 

Molta sort amb la seva presentació en societat.

RAMON LAMARCA

Londres, Regne Unit.

”Oh que Joya” es una delicia para quienes amamos el cine. Tantas referencias. Tan divertida. Tan especial.

Henry Laguado

Director Festival Bogotá

Des que el 1978 va irrompa en escena amb l'emblemàtic documental Ocaña, retrat intermitent, el barceloní Ventura Pons ha rodat gairebé, una pel·lícula a l'any, de vegades fins i tot dues. Està àmpliament reconeguda la seva habilitat i enginy per combinar ficció i documental fins a aconseguir que els dos gèneres gairebé s'arribin a confondre. De vegades costa discernir on comença la ficció o acaba la realitat, o viceversa, perquè totes dues van de bracet.

Oh, quina joia! suposa un altre desafiament, estilístic i argumental, portat fins a les últimes conseqüències i de què el cineasta, com de costum, surt indemne. El film ret homenatge a la gairebé octogenària Teresa Gimpera. Tot un mite d'aquella Barcelona nocturna, situada una mica al marge de la legalitat i que es revoltava contra les fèrries regles imposades pel franquisme llavors imperant.

Aquells dissidents van formar el moviment de la gauche divine que va immortalitzar el fotògraf Leopoldo Pomés, també autor de les primeres imatges de la jove i cobejada model.

A Oh, quina joia! Teresa Gimpera recrea la figura d'una model i actriu catalana que viu una jubilació daurada a Los Angeles, on va triomfar primer com a model i després al cinema. Allà rep la inesperada visita del seu nét ( Ricard Farré), que no sabia que existís. Aquest retrobament farà que visiti de nou Barcelona i altres localitats catalanes. Una pel·lícula coral i d'estil visual publicitari, amb un repartiment ampli que inclou impagables aparicions de Josep Maria Pou o Pedro Ruiz.

Lluis Bonet Mojica

La Vanguardia

He gaudit com mai. Comèdia intel·ligent i brillant. Impagable la Gimpera i homenatge a l'Ovidi, no té preu. És un patrimoni del països catalans, llàstima que molts d'aquí “meseteros" no s'adonen, ells s'ho perden per les seves bestieses. 

La pel·lícula no té desperdici, la tornaré a veure. Un 10 per a Ventura. Ell és una joia irrepetible!!

Merxe Banyuls

València

Please reload

 
 
_MG_5422.jpg